UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

Ara deae

Karen, Karen, t’allunyes de mi,
buscant per les sendes
on només petja el crepuscle
l’aixopluc burleta de l’amor,
creient que els cudols
trepitjats per les sandàlies
et tornaran el cos jove,
la simpatia pel diable.
La darrera nit estaves contenta:
el marcador del teu quadern íntim
ho assenyalava: Cada memòria
disposa d’un enginy especial
per a evocar l’amor.
Karen, cristiana i jueva alhora,
angleseta dels afores de Manchester
o veïna nova del barri indú
a Tel Aviv, mai no oblides
del tot l’ensenyança dels proverbis:
Les paraules de la boca d’un home
són aigües pregones
i la deu de la saviesa és un rierol bullent,
però tu t’assaciaves de la set dels meus llavis,
hi assabories l’aspra escuma dels dies
sense torbar-te un segon
la flor humida del desig de l’altra.
Ara que dorms sola de bell nou
el temps s’atura al llit de les roses
adormides,
a l’aguait que la pedra tibant
del somni
dorma també tranquil·la,
a l’espera del llac,
perquè les aigües del llac són la història
del cos o de la pedra irremeiable.
Escalfa, amor meu, la palma,
els dits, i, immisericorde, avança
cap a la llum de cada ona,
solca els pètals de les roses malastrugues
per atènyer, si pots, els crecles de l’amor
en cada buit o anell que s’endinsa
sense nom al centre mateix de la teua uterança
per deixar-t’hi gravat,
com en l’escorça dels llavis mil·lenaris:
Com d’intercanviables són els genitals,
Com d’específic és el desig.

BESSÓ, Pere Només per a dones

“Ara deae”: l’altar de la deesa. Així la considera la veu poètica, a ella que es refugia en la foscor per fugir de l’amor. Creu que les sandàlies, que no protegeixen, li tornaran “el cos jove,/ la simpatia pel diable” (em recorda una cançó dels Rolling Stones): es vendria l’ànima al dimoni per conservar la joventut, segurament. Tothom compta amb algun recurs per recordar l’amor: la magdalena de Proust, per exemple. Tot i que no hi calen gaires recursos memotècnics, per a això. Les paraules de la boca d’un home són allò més espiritual amb què compta, la font de la saviesa és ardent, a més. La set d’ell és el que l’assaciava a ella, paradoxalment, que no tenia gelos de les altres. Ara que dorm sola de nou, “a l’aguait que la pedra tibant/ del somni/ dorma també tranquil·la” (la petrificació de l’amor), i és “a l’espera del llac” (l’aigua estancada suggereix estabilitat), que miri d’atènyer, si pot, “els cercles de l’amor” (com un pedra llançada a l’aigua), “immisericorde” com és. Allò que s’endinsa al centre mateix de la seva uterança és buit, ella, si pot, l’ha d’omplir de sentit. Kundera diu alguna cosa així com: tenim desig per moltes dones, n’estimem una de sola: “Com d’intercanviables són els genitals,/ com d’específic és el desig”. És un poema que la deixa força malament, per un cantó, ella, però per l'altre la fa digna del seu desig (l'específic). Hi consta el seu nom (tot i que podria ser un pseudònim) i és bastant intel·ligible, en general, aquest poema.