Sovint
Sovint, sovint, l’home s’oblida
del més secret i del més gran.
Com un infant juga a la vida
i s’embriaga del seu cant.
Els dies vénen i se’n van.
Però de sobte, no previst,
allò més greu dintre seu madura,
en el seu cor estranyament fulgura,
com un diamant trist.
VINYOLI, Joan
Vivim d’esquena a allò més gran, secret i important, moltes vegades. Ens bolquem en la vida, ens embriaguem amb allò terrenal, els dies passen sense transcedència. Però, de la mateixa manera que un cep aparentment no semblava haver de fer fruit, de sobte esclaten tots els gèrmens amagats: dins l’home madura com “un diamant trist” la poesia, perquè aquesta té un gran valor, però en abstracte, en l’interior de la persona, “ben lluny dels ulls del sol”, que diria Baudelaire.
Fa 6 dies
Entrades
3 comentaris:
En aquest poema Vinyoli sembla estar fent un exàmen de la natura de l'home, m'ha fet pensar en una cita de Plató: "Qui no examina la seua vida no mereix viure-la". No sé pqer quin motiu, però li trobe alguna relació. no sé, és com si en examinar-la ens obrirem noves oportunitats en cada albada i en l'explorar-la a fons, podem descobrir alguna cosa nova que ens espera. La nostra actitud és fonamental per a poder descobrir "el diamant" que tot i que estava trist, fulgura i encara està a temps de poder valorar-lo-
Uffffff! Com m'he deixat anar, estic una poc filosòfica hui, però és que porte part del dia llegint la saviesa dels grecs i mira m'ha influit.
Tampoc ens allunyem tant perquè aquest diamant ben bé podia ser la poesia com tu dius, però la poesia entesa en el seu sentit metafòric.
Un plaer, Helena com sempre.
M'agrada aquest Vinyoli que, quan vol, es mostra tan lúcid que pot reduir la vida en quatre ratlles. Sí, en el poema i en la realitat, a vegades fulgura alguna cosa important, única, però és massa tard i per força té un tint de tristesa.
Pel que fa al meu poema anterior, Amor de port, és la influència i fascinació que sobre la meva persona fràgil han tingut i tenen les grans instal·lacions portuàrie: vaixells, grues, docs, magatzems de vi, sitges... Olors, pedra, ferro, carrers deserts de tardes solitàries amb color d'òxid i de sol apagat, que no aporten refugi al cor sinó tristesa. Tot un desafiament a la tendresa cálida i intuïda.
Els temps madura.
Gràcies de nou, Helena, per les tries que ens evoques per aquí.
Publica un comentari a l'entrada