UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

Excavació

Arriba, sembla, l'aigua de setembre,
l'aire és més viu i ve de gust estar-se
a la finestra a veure caure pluja.
Sagna decapitat el sol al fons
però la massa de núvols destil.la
una llum bruta. No sé per què miro,
encara, el cel, com si es pogués entendre
la música de l'òpera dels núvols.
Si és llum, només: un ariet de vidre
que m'esbotza els vitralls de la mirada.
L'aigua que va caient ara rellisca
sobre la pedra de la meva estàtua.
Hi deixarà, potser, un rastre de molsa,
un verd que el cicle anirà esgrogueint.
Serenament notaré com les mans
i els llavis de l'erosió m'estimen.

PUIGVERD, Antoni Curset de natació

L’aigua de setembre no és més que la de la maduresa de la vida, la que va socavant els camins, per erosió, una mena d’“excavació”. “la música de l’òpera dels núvols” seria una imatge molt bona de la poesia, “com si es pogués entendre”, diu, igual que un poema, que no es pot entendre gairebé mai del tot. “un ariet de vidre/ que m’esbotza els vitralls de la mirada” també faria referència a la dificultat de fer poesia, ja que l’autor topa amb vidres trencats, amb l’opacitat, tant com ho fa el lector. “Si és llum, només”: no es pot aferrar, aquesta poesia, es percep, però no es pot mirar de cara a cara. Una nova imatge:“la pedra de la meva estàtua”: el que ens caracteritza a tots, lligats a la terra per un pedestal, però amb la mirada en la llunyania, que deia Kafka. “les mans / i els llavis de l’erosió m’estimen”: l’envelliment sol proporcionar noblesa. El poema passa d’allò terrenal a allò immaterial. Es tractaria, en definitiva, d’una excavació per anar a la profunditat de les coses, tan important com la seva superfície. Tocar de peus a terra per poder volar, sembla que digui en tot el poema.