Escolta l’arbre vell, escolta
el panteix de l’asmàtica saba; i observa
l’estremida caiguda d’una fulla,
falba, arrugada, sola,
i la veu derrotada del merlot senil
que la segueix cantant-li les absoltes;
i, ben al fons de tu mateix,
interroga’t per última vegada,
si és que has entès la Faula.
BENGUEREL, Xavier Aniversari
Aquest és l’últim poema del poemari, i en ve a ser com una conclusió. L’arbre vell seria com el que resta del llibre. Cal escoltar “el panteix de l’asmàtica saba” i alhora escoltar “l’estremida caiguda d’una fulla”: o sigui entrar dins la poesia que és finita en la superfície i en el fons, encara que no ens agradi. Només un mateix pot saber si ha “entès la Faula”, l’ensenyament del poema, si ha esdevingut més savi en acabar els poemes. Això sí que roman més enllà del que és escrit.
Fa 6 dies
Entrades
5 comentaris:
Comparar el fet d'acabar un llibre amb un arbre vell, que veu a prop el moment de caure desplomat al terra, fa gairebé mal.
L'arbre no pot tornar, com no sigui transformat en una cosa nova. El llibre pot tornar a ser obert i ser rellegit. Allò que no hem copsat la primera vegada, ho podem trobar ara, com si fos nou. La revelació pot venir fins i tot anys després d'haver-lo mal llegit.
És com el mar, les onades que diuen que "moren" en arribar a la platja, ara suaument, foses a la sorra, ara amb violència contra l'espegat rocós...
Unes imatges molt suggerent les que anomena Florenci, fins i tot escolte el bramuls del mar, però el que tu ens apuntes, Helena, em sedueix força, entrar dins el poema manifesta un estat sublim que arriba a manifestar el màxim exponent de un deler que es transorma en passió.
Potser podriem conjugar les dues imatges i arribar a la conclusió que totes dues es fonen en un mateix deler, una passio incontrolable que es manifesta en llegir el poema,entrant ben al fons sense més seny que el de l'última onada.
Un plaer infinit!
Com et superes, Joana, tu sí que perdures!
“Aidéumeu!” :) Us envio la primera interpretació que n'he fet, com sempre faig, abans de llegir les teves interpretacions i les dels comentaristes: M'ha semblat entendre que l'arbre vell és el mateix -ja vell- poeta, i el senil merlot la representació del cant, ja cansat i declinant, del mateix poeta (la poesia). Utilitza la merla, un ocell negre, com a símbol de la mort... Ai, no ho sé!... El que sí sé és que tinc pendent (sóc el desordre personificat) de comprar-me l'obra poètica de Benguerel. Suposo que ja hauré cobrat i, abans d'anar a treballar, passaré per la llibreria i també demanaré “L'intrús”.
Bona compra, Assur, si és que el trobes. El món de Joan Ferrer, de Jordana, s'ha reeditat, per cert.
Publica un comentari a l'entrada