Lluor de posta

Quan se sent fer-se l’harmonia
de vida i somni, temps meravellós!
Quan la bellesa és la resposta
al preguntar angoixós...
Però sols dura com lluor de posta
la pau de l’esperit.
Com cada dia mors, oh màgic dia
que et creies infinit!

VINYOLI, Joan

La posta de sol fa reflexionar la veu poètica. La posta seria com una imatge de l’apropament del cel a la terra, de l’art a la vida (“vida i somni”). La bellesa, la poesia, seria “la resposta/ al preguntar angoixós”: la poesia allibera i redimeix. Però, curta com és, dura com la lluor de posta efímera. Això el fa conscient de la finitud de la vida, com la del dia, com la d’un llamp. Poema senzill, però no pas pobre.

Jo filaré
totes les eternitats d’un dia
per a deixar llum
en la pols de les hores.
He de tornar-li a la terra
un alè tranquil, uns ossos
que hagen comprés la distància.
La vida no vol restar
més endins de les pupil·les.
En cada parpelleig
s’envola l’ànima.

BLANCH, Berna El baf de l’espill

La veu poètica filarà, farà poesia de “totes les eternitats d’un dia”, de tota la bellesa d’una vida, per conservar-la en la insignificança de les hores. Vol correspondre a la terra amb “un alè tranquil”, serè, amb una ànima que hagi comprès la distància que la separa del cel, de la transcendència. La vida es queda en la superficie, en les fulles, les convencions, per dir-ho d’alguna manera. Endins de les pupil·les hi ha el cor, que seria allò més abstracte, profund, a sota de tot. En cada parpelleig es perd un mica de l’ànima, es mor una mica. Bell poema que reflexiona sobre la poesia en relació a allò més profund i allò més superficial.

Descalços sense por a l’espina
caminem a la vora del riu,
segurs en la petjada,
amics del vent que respira,
de l’aigua que baixa, amants.

TIBAU, Jesús Ma. A la barana dels teus dits (32)

Molt bucòlic, molt líric. Es tractaria del retorn a allò primitiu. Sense por a la part dolenta de la vida, que sempre hi és, amb seguretat en el pas, sense dubtar pas: “My love is that/ that rivers cannont quench”, deia una poeta anglesa, i hi ha qui ho troba de mal gust: “qui no les pot haver, diu que són verdes”. El vent sempre és una cosa molt espiritual, i l’aigua que baixa, sinònim de passió, en aquest cas. Dos elements dels quals ells dos són amants, a contracorrent.

Escolta l’arbre vell, escolta
el panteix de l’asmàtica saba; i observa
l’estremida caiguda d’una fulla,
falba, arrugada, sola,
i la veu derrotada del merlot senil
que la segueix cantant-li les absoltes;
i, ben al fons de tu mateix,
interroga’t per última vegada,
si és que has entès la Faula.

BENGUEREL, Xavier Aniversari

Aquest és l’últim poema del poemari, i en ve a ser com una conclusió. L’arbre vell seria com el que resta del llibre. Cal escoltar “el panteix de l’asmàtica saba” i alhora escoltar “l’estremida caiguda d’una fulla”: o sigui entrar dins la poesia que és finita en la superfície i en el fons, encara que no ens agradi. Només un mateix pot saber si ha “entès la Faula”, l’ensenyament del poema, si ha esdevingut més savi en acabar els poemes. Això sí que roman més enllà del que és escrit.

Com que ens vam acostar a la porta
i tu sorties just llavors,
caminàrem sense pressa
per la vorera humida,
fins a trobar la placeta
on beuen gasosa i fulles de pollancre
els noctàmbuls cofats de silenci.
Tota mort és suspesa
fins que el son l’acompanya.

XIRINACS, Olga Óssa Major

Poema important per aquests dos versos: “Tota mort és suspesa/ fins que el son l’acompanya”. Es tractaria del rebuig a donar per mort un amor per part d'aquells que encara estimen, per exemple, fins a rebre el tret de gràcia. La mort és suspesa fins que no sura en un poema (idea de Ferrater), en el son o l’inconscient, que en marcaria la mort definitiva. El son s’associa amb la poesia manta vegades, per altra banda, idea que s’escau aquí, i diuen que l’escaiença fa poesia, a més. Pel que fa a la resta del poema, descriuria una escena de les que podrien surar en la memòria, en el poema. “on beuen gasosa i fulles de pollancre” seria una sinestèsia-metonímia, per parlar amb el llenguatge més concís i poètic d’“els noctàmbuls cofats de silenci”, una altra imatge sinestèsica. Barreja allò físic amb allò gairebé espiritual, el silenci. Sembla que no hi tingui gens a veure el final del poema amb la resta, però sí que s’escau, per exemple pel mateix silenci i la idea de la mort.

Poema d’amor

Mai us donaré aquest nom.
Vicent Andrés i Estellés

No semblis disponible; sigues lliure,
o estigues disponible per ser lliure.
Malgrat que la gent pugui imaginar-te
en llocs imaginaris, i a mi en d’altres
(mai no sabrem si els fan coexistir),
¿qui podrà endevinar com t’acompanyo
i m’acompanyes? Només ho sabem
tu i jo a partir d’allò que és impossible.
Fixa’t que aquella por de no passar
dels fets quotidians al vers rotund
desapareix quan ets tu qui ho inspira.
Sé que això ho fa l’edat, les diferències
que consigna el quadern per a ningú.
Però també, com un adolescent,
sé que en llegir-me, et reconeixeràs.
Per això busco el llenguatge més útil
que em permet expressar una espera inútil,
però que malgrat tot, és una espera.
Val més això que res. ¿Guardes les cartes?

FORMOSA, Feliu

És una paradoxa, això de “No semblis disponible; sigues lliure”, però és carregat de raó. És com el dir molt sense dir res que fan molts poemes aparentment. Es tracta de ser contingut en les relacions, sense deixar de ser apassionat. “Seny i sentiment”, que diria la Jane Austen. El poema, doncs, manté el misteri sobre la identitat del seu amor “Mai us donaré aquest nom”, que deia Estellés. “La bellesa i la saviesa estimen els adoradors secrets”, també deia Oscar Wilde. El poema parla també de la manera com s’acompanyen els dos que s’estimen, “a partir d’allò que és impossible”, bàsicament a partir de la poesia. “Una espera inútil,/ però que, malgrat tot, és una espera”, va en la mateixa direcció. És deliciosament romàntic, aquest poema.

Retrat de noia

Sembles a punt com de sorgir
de tu mateixa: veu o cant,
o mínim plec a la juntura
de la boca o secret somriure.
Ets a la vora, ran de l’aigua
tumultuosa del corrent
que llisca sempre.

Però mai el frec de la vida
no descompon aquest miratge,
la mudesa en crida constant.
Com des d’una alba tu somrius,
enllà del son i de la terra.

VINYOLI, Joan

Una nova versió sobre el mateix. El retrat té una certa vida, és a la vora de la transitorietat de la vida, però segueix sent art, miratge. La imatge de la noia traspassa el quadre, que és mut i crida alhora: de nou una obra que diu molt sense dir res en la superfície, que no lladra però no calla. El son i la terra són tot el contrari de l’alba que representa ella, el son: allò que ens lliga, allò del que no podem prescindir en la nostra vida terrenal, encara que ho volguéssim. El contrast entre vida i art sempre m’ha captivat, és un tema que dóna molt de si.

¿No heu pensat mai si hi ha una mà d’artista?

Deixant a part teologals raons,
¿no heu pensat mai si hi ha una mà d'artista
que pinta el bosc de menta i ametista,
centra els volums i ratlla els horitzons;

fa rodolar en galàxia uns altres mons
perquè la nit no sembli gaire trista
i cada vespre als astres passa llista
i els estergeix al pit dels llacs pregons?

Sense curar d'efectes ni de causes,
¿no heu pensat mai: potser una mà secreta
mou la batuta i dirigeix les pauses

i orna amb detalls l'estructurat conjunt
d'una harmonia heroica que interpreta
el sobrecant i ordena el contrapunt?

Carles Fages de Climent, Tots els Sonets, Quaderns Crema 2003

Hi ha un quadre de Kandinsky, Improvisation 7, en què sembla que tots els elements de la pintura siguin engrapats i alçats cap amunt, en una mena d’espiral abstracta. Sempre he pensat que els elements són engrapats d’aquesta manera a través d’una mà invisible, que de forma abstracta, podria ser la de l’artista, que seria al mateix temps com una mà divina, que ho dirigeix tot com si fóssim putxinel·les. El que planteja aquest poema és que davant de certs paisatges sembla que hi hagi una mà d’artista, la d’un déu metafòric, de la mateixa manera es diu que un quadre sembla fet per un déu. En l’harmonia d’un paisatge de la Toscana, semblaria realment que hi hagi la mà d’un artista invisible. “Deixant a part teologals raons”, diu el poema, no és un poema religiós, però sí espiritual.

Destrenar la corda,
i per la fibra del cànem
refer el camí cap a la terra,
senda oblidada
que llaça la fulla i l’arrel.
Perquè hem separat
els peus del fang,
els ulls del foc
i el crit de l’aire.
Hi ha un desassossec
que furga en la distància
de les passes que ens allunyen
de la nostra pell,
un desfici que anem
apartant sobre els ossos.
En l’última hora la por
ens tornarà els ulls i la memòria.

BLANCH, Berna El baf de l’espill

“Destrenar la corda” de la vida, és tornar enrere, a l’origen que ens porta al que som ara, o sigui la distància entre l’arrel i la fulla. Fent poesia hem anat més enllà, ens hem separat o elevat, no molt, només per no embrutar-nos, cremar-nos o refredar-nos. És un volar contingut.“Hi ha un desassossec” en les passes, en la vida que ens allunya de l’art en la superfície, la pell, i la profunditat, els ossos. Finalment vencerem la vida, la por, que ens tornarà els ulls, la lucidesa, i la memòria, part molt important de la intel·ligència, de la creativitat poètica, en definitiva. El poema reflexiona, com tants, però molt bellament, sobre la poesia.

El dia celebra que obris els ulls,
i un esclat de llum travessa les cortines.
Batecs de campana empaiten alegres
ales d’orenetes al vent
i es decreta el fi del pànic a perdre’t
i es declara eternament vençuda la set
quan obris els ulls.

TIBAU, Jesús Ma. A la barana dels teus dits (31)

Els dos primers versos són el mateix, els ulls que s’obren i les cortines que són travessades per la llum. Els “batecs de campana empaiten alegres/ ales d’orenetes al vent” és una sinestèsia que barreja sentits diferents i una personificació alhora, molt i molt lírica: amb ella vola. “i es decreta el fi del pànic a perdre’t”, com “l’état de bonheur permanent” de Moustaki: encara que no hi fos, “es declara eternament vençuda la set”, no la pot substituir per algú altre. Tot, celebrant que obri els ulls, simbòlicament: quan els obre a ell de manera immutable.

Gossos

Sobtadament, m’han assaltat uns gossos,
i, mentre me’ls mirava enmig del pànic
(les llengües salivant, els morros molls,
ullals groguencs clavant-se a l’aire), he entès
l’esforç ingent que és el lladruc per dir
no res volent dir tant. Me n’he sortit,
i ara, pensant-hi, veig en el neguit
dels gossos rastres de gestos sabuts:
desassossecs que rebenten a crits
la muralla de vidre que ens separa.

PUIGVERD, Antoni

Aquest poema seria una al·legoria del poeta envoltat de poetes o creadors que no valen, que lladren molt però no mosseguen, que diu el refrany: “ullals groguencs clavant-se a l’aire”, en el buit. Per molt que cridis o lladris no tindràs més raó. Això sí, rebentaràs de mala manera el vidre delicat que ens separa a tots, la muralla que protegeix la nostra intimitat. Sempre hi ha qui té tan poca delicadesa.

III

Il pleut doucement sur la ville.
RIMBAUD

Plora dins el meu cor
com plou damunt la vila,
¿quin llangorós transport
m’ha penetrat al cor?

Oh, fressa de la pluja
pels carrers i els teulats!
Per un cor que s’enuja,
oh el dolç cant de la pluja!

Plora sense raó
dins el cor que s’acora.
Una perfídia? No.
Un dol sense raó.

És la més trista pena
saber que sense amor
ni rancor de cap mena,
té el meu cor tanta pena.

Justament perquè no té amor ni rancor de cap mena és que el seu cor té tanta pena. Es tracta de la persona que és com una illa, que en principi no hauria de sentir cap mal, ni de plorar. Aquesta és la primera interpretació.

La segona: l’estat depressiu en què es troba, seria com ho explica Ramon Folch i Camarasa: “es veu que això de les depressions ve com l’amor o el mal de queixal: sense previ avís i sense causa aparent”: en tot cas el temps plujós hi acompanya.

LV

L’ull al cristall de la nit o la boira contemplada per l’englantina.

BESSÓ, Pere Iteràncies, interferències i grafitis

L’ull i l’englantina són paral·lels: “l’ull al cristall de la nit”, el veure-hi-ho tot precisament per la foscor, de la mateixa manera com “la boira contemplada per l’englantina” ve a ser la bellesa que amaga allò borrós, inexacte, misteriós. “el cristall de la nit”: allò que no es veu però hi és, allò amb què topem una vegada rere l’altra en la foscor de la vida, la Poesia.

A un retrat de noia

Mai un respir no passarà
de tu a la vida:
gest immutable, veu
que no es desvetlla de la boca,
no torbada blancor, silenci
que no es canvia per un cant.

Però crida aquesta mudesa
profundament cap a una terra
on tremoles, oh tell florit,
on les mans agafen, i els ulls,
i el teu gest oblidant-se ordena.

El retrat -la noia com a obra d’art, que podria tractar-se d’una metàfora, la d’una noia gèlida-, no respirarà mai, no parlarà en el gest immutable en què ha estat captada, no s’embrutarà ni es farà vella la seva blancor, el seu silenci no es transmutarà en cant, en poesia.

Però en canvi, “crida aquesta mudesa”, oxymoron molt ben trobat, cap allà on tots els sentits es posen de relleu, “profundament” i tremolosament, en la superfície. “el teu gest oblidant-se ordena”, es tracta d'un gest subjugador. En definitiva, el retrat té vida pròpia, fa vibrar més enllà de la superfície, per la seva vida interior. És la contradicció que fa que l’art sigui poesia muda, i la poesia art invisible, que he llegit alguna vegada. Es podria tractar, repeteixo, de la metàfora d’una noia gèlida per fora i ardent per dintre, com ho sol ser alhora una obra d’art o poètica. Vinyoli no te l’acabes així com així.

Sovint

Sovint, sovint, l’home s’oblida
del més secret i del més gran.
Com un infant juga a la vida
i s’embriaga del seu cant.
Els dies vénen i se’n van.

Però de sobte, no previst,
allò més greu dintre seu madura,
en el seu cor estranyament fulgura,
com un diamant trist.

VINYOLI, Joan

Vivim d’esquena a allò més gran, secret i important, moltes vegades. Ens bolquem en la vida, ens embriaguem amb allò terrenal, els dies passen sense transcedència. Però, de la mateixa manera que un cep aparentment no semblava haver de fer fruit, de sobte esclaten tots els gèrmens amagats: dins l’home madura com “un diamant trist” la poesia, perquè aquesta té un gran valor, però en abstracte, en l’interior de la persona, “ben lluny dels ulls del sol”, que diria Baudelaire.

Amor de port

Clavem-nos tots els vespres,
arrecerats als murs,
quan esperem estels que no davallen.
De tant de vent se’ns perden les paraules
i els besos es fan pedra.
Les hores duen taques
de sofre i de nitrat:
de tan humides, cauen
tocades per la mort.
De les altes capelles
baixa un càntic de ferro
que ens impedeix el cel.

XIRINACS, Olga Óssa Major

Amor de port: quan el vaixell salpi no en quedarà res. “Clavem-nos tots els vespres”, es volen estimar tot esperant “estels que no davallen”, el món es manté immutable. El vent de la vida, en aquest cas, fa que les paraules de la poesia es perdin, i els besos, allò orgànic, es tornin de pedra, es petrifiquin, s’oblidi l’amor. Les hores, amb taques de contaminació, cauen tocades per la mort: el temps se’ls hi gira en contra. El càntir de ferro, allò amb una entrada i una sortida per on passa el líquid, no seria res més que la pluja, “que ens impedeix el cel”, que se’ls hi gira en contra. Poema que parla d’un desamor, en definitiva.

Les gotes que cauen no rellisquen en va,
desplacen l’aigua pell avall,
ericen els sentits,
i fan camins al tacte que m’acull.

TIBAU, Jesús Ma. A la barana dels teus dits (30)

Igual com l’aigua va fent esvorancs en un camí de mica en mica, “les gotes que cauen no rellisquen en va”: igual com ho fa la poesia que sedueix l’estimada en la superfície, alhora que fa “camins al tacte” que l’acull. Com el mateix temps, que és un “gran escultor”, que diu Marguerite Yourcenar. L’erosió dels anys ennobleix la relació.

XLVII

La tardor és un cànter de parpelles grogues als meus ulls esfullats per la cadència d’una sonata oblidada en hores d’infantesa.

Hi ha una connexió entre “la cadència d’una sonata en hores d’infantesa”, el passat, la música perduda de quan s’era infant, amb el càntir. Aquest té una entrada i una sortida: el passat per un cantó, el poema per l’altre. Els “ulls esfullats” seria una metonímia que agafa els ulls per les fulles tardorals que són en la seva vista, els ulls d’una persona madura, en definitiva. És un poema molt líric sobre la tardor de la vida, que sol ser en relació poètica amb la infantesa.

El matí té la mirada
aterrida d’un gafarró,
tot el cansament que el sol
troba en els muscles
després d’una nit llarga.
Busque un racó
on ningú endevine
que totes les preguntes
s’estrenyen a la vora dels ulls.
Hi ha malsons
que no moren quan despertes,
vents que busquen el ponent.
¡Si el cel no estiguera tan alt,
si la terra no fóra tan fonda!

BLANCH, Berna El baf de l’espill

Per un cantó “El matí té la mirada/ aterrida d’un gafarró”: és com una persona inexperta, en una personificació del matí, i una metàfora en la paraula gafarró. La “nit llarga” pot ser sense dormir o amb malsons. “les preguntes/ s’estrenyen a la vora dels ulls” perquè els ulls, la visió, són metonímia de la lucidesa, al voltant de la qual es generen les preguntes. “Hi ha malsons/ que no moren quan despertes”: a vegades l’art pot ser com la vida, i la vida com l’art.

Per l’altre cantó: “vents que busquen el ponent”: vents que porten a la decadència, la mort. Contraposaria doncs, el poema, el principi i el final del dia o la vida. Com una contraposició són els dos últims versos, carregats de sentiment: “Si el cel no estiguera tan alt,/ si la terra no fóra tan fonda!”: la persona humana se sol trobar entre allò més sublim i allò més grotesc, i costa de trobar el terme mig moltes vegades.

Terrats

Mirandes entre núvols de cel i de bugada:
els dilluns primicers una mà delicada
us decora de veles, o casolans vaixells!
De nit banderes blanques i argent de claraboia,
i a l’alba sempre es veuen els braços d’una noia
com per aplegar estrelles o amanyagar els ocells.

BENGUEREL, Xavier Aniversari Obra poètica 1925-1985

Les “Mirandes entre núvols de cel i de bugada”: es tractaria de la visió del cel per un cantó i de núvols tapats, com si fossin bruts, per l’altre, alhora que la bugada es refereix a allò que porta els llençols al terrat. Uns terrats que es converteixen en “casolans vaixells”, com si adquirissin llibertat de moviments metafòrica, per molt aferrats al terra que siguin. Els “braços d’una noia”, referint-se a la forma que prenen els llençols, són una metàfora de nou, que a l’alba és com si volgués aplegar les estrelles que moren amb l’inici del dia, o amanyagar els ocells. Els terrats representen allò més elevat de les nostres vides, és com si en el cap hi tinguéssim llençols moguts pel vent, l’art. I s’admet que una ciutat vista des d’un terrat és un espectacle tan sublim com un cel estrellat, per incommesurable.

Evocar

Quan la imatge es fon
i s'esgola pel pou de l'ull
esdevé magma i miracle
on el poeta mulla els dits
i navega pel blanc onatge
amb lletres de fang.

MOMPÓ, Francesc

Quan la realitat es fon en la profunditat de l'ull del creador de poesia, acaba sobresortint com magma d'un volcà, miraculosament. El poeta s'hi inspira, tot navegant per la pàgina en blanc amb lletres terrenals, "de fang": un poema és composat d'una idea abstracta i d'una realització concreta.

L’or

No sols en els replecs
de la foscor del cor,
ans també en el reflex
de les aigües del riu,
es manifesta l’or.
Quan el màgic tresor
a la claror somriu:
càntic, imatge,
fins en l’àrid paratge
dominat per la mort,
l’aire fremeix, la pedra viu.


Una variació del mateix poema

Qui cerca avarament
dins la foscor del cor,
no veu com en el riu
es manifesta l’or.
Cap plany si, fugitiu,
ja l’or és vent,
oh cor perplex;
no vulguis del tresor
que brilla esquiu
més que el reflex.

VINYOLI, Joan

No només en la foscor profunda del cor, de l’art, sinó també en la superfície de les coses (en “el reflex/ de les aigües del riu”, el riu d’Heràclit que mai és el mateix, el riu de la vida) que es troba l’or, que som rics. “Quan el màgic tresor a la claror somriu”: quan surt a l’exterior en forma de “càntic, imatge” (la poesia), el món vibra amb aquesta poesia.

“Qui cerca avarament/ dins la foscor del cor”, qui només viu per l’art, es perd la bellesa de la vida en la seva superfície, encara que fugitiva. “No vulguis del tresor que brilla esquiu més que el reflex”: el sol enlluerna, però la lluna és bellíssima de contemplar. “Encara que no puguis mirar cap el sol/ saps que continua brillant” diu una cançó.

Els dos poemes valen la pena: així com a vegades hi ha més d’una interpretació possible, d’altres hi ha més d’una obra possible sobre el mateix, aquests dos poemes en són una constatació.

Represa

L’àngel em digué:
-Les faules vivents t’acoren.
-Tanta de llum m’acora.
-Als ulls rica és la glòria,
al cor, ressò d’una tempesta.

18 de novembre de 1950

SERRALLONGA, Segimon

L’àngel, aquella figura que en ella mateixa és com una faula, que s’explica com a veritable i és falsa, diu a la veu poètica que les faules vivents (que per tant no són mentida) l’acoren, li arriben fins al cor. El poeta li respon que “Tanta de llum m’acora”: l’enlluerna fins al cor. I l’àngel li ve a dir que la glòria, el talent, és ric als ulls, però dolorós al cor, en relació a la la dualitat faula-veritat també. La represa no seria res més que el fer un nou poema, o enamorar-se de nou, o recomençar la primavera, sempre gloriosa però difícil alhora, en el fons amb el ressò d’una tempesta.

On, si tu no véns,
dormirà suau la mà?
On t’explicaré el camí que m’envolta?
On, sense les teves claus
al pany de la porta?

Pedrís de la vida
al teu sol m’escalfo,
sense senyals de fatiga
m’assec
a escoltar el cant de les hores.

TIBAU, Jesús Ma. A la barana dels teus dits (29)

On reposar si no és amb ella? Com compartir la seva vida? Ella té la clau de la seva obertura al món. La seva poesia, el “pedrís de la vida”, ella l’il·lumina, ella que és el sol per a ell. S’asseu “sense senyals de fatiga” a “escoltar el cant de les hores”, a veure passar el temps assossegadament, se sent jove. Molt bucòlic i senzill, però profund.

Excavació

Arriba, sembla, l'aigua de setembre,
l'aire és més viu i ve de gust estar-se
a la finestra a veure caure pluja.
Sagna decapitat el sol al fons
però la massa de núvols destil.la
una llum bruta. No sé per què miro,
encara, el cel, com si es pogués entendre
la música de l'òpera dels núvols.
Si és llum, només: un ariet de vidre
que m'esbotza els vitralls de la mirada.
L'aigua que va caient ara rellisca
sobre la pedra de la meva estàtua.
Hi deixarà, potser, un rastre de molsa,
un verd que el cicle anirà esgrogueint.
Serenament notaré com les mans
i els llavis de l'erosió m'estimen.

PUIGVERD, Antoni Curset de natació

L’aigua de setembre no és més que la de la maduresa de la vida, la que va socavant els camins, per erosió, una mena d’“excavació”. “la música de l’òpera dels núvols” seria una imatge molt bona de la poesia, “com si es pogués entendre”, diu, igual que un poema, que no es pot entendre gairebé mai del tot. “un ariet de vidre/ que m’esbotza els vitralls de la mirada” també faria referència a la dificultat de fer poesia, ja que l’autor topa amb vidres trencats, amb l’opacitat, tant com ho fa el lector. “Si és llum, només”: no es pot aferrar, aquesta poesia, es percep, però no es pot mirar de cara a cara. Una nova imatge:“la pedra de la meva estàtua”: el que ens caracteritza a tots, lligats a la terra per un pedestal, però amb la mirada en la llunyania, que deia Kafka. “les mans / i els llavis de l’erosió m’estimen”: l’envelliment sol proporcionar noblesa. El poema passa d’allò terrenal a allò immaterial. Es tractaria, en definitiva, d’una excavació per anar a la profunditat de les coses, tan important com la seva superfície. Tocar de peus a terra per poder volar, sembla que digui en tot el poema.

Castellers

Cada home duu un carreu
Per la torre més alta.

Cada alçada de braços
és la catedral fugissera
que aixeca tot desig
d’anar tan alts
com les pregàries de la carn.
I la suor rellisca
rostre avall de les pedres
de sang, i els carreus,
si bé neixen efímers,
asseguren la volada
més enllà de les torres,
dels campanars,
de les agulles gòtiques,
perquè són acollits
als balcons de l’etern.

XIRINACS, Olga Óssa Major

Hi ha una comparació més o menys explícita entre “la catedral fugissera” i les “torres,/ dels campanars,/ de les agulles gòtiques”: perquè encara que fugisseres, són immutables, les reeïxides torres humanes, equiparables a les de pedra, que més aviat serien eternes. Seria la relació entre la poesia i la prosa, l’esprint i la resistència.

La cita de dalt em recorda la idea que tenia Kandinsky que cadascú forma part de la gran piràmide de la humanitat, pràcticament tots hi aportem alguna cosa de bo, i ella sempre tendeix endavant.

LVII

Malaltia d'amor: la teua boca per a una altra set.

BESSÓ, Pere Minimals (1999)

Allò que no convé: que la boca saciï una set no pròpia de l'amor que hom té, com un vi que no es veu per disfrutar-ne, sinó per emborratxar-se. És difícil de dir tant en tan poc, i evidentment que no existeix el "amb d'altres paraules" en aquest cas.