Prediràs la recol·locació de cada mot
o platja. La fi del setge. Ella, desmesurada
comptarà fins a tres i serrarà les dents.
Llavors tu et lleparàs la punta
dels dits per passar, salvat, la pàgina.
SALES i SARIOLA, Martí Pedra foguera. Antologia de poesia jove dels Països catalans
"Prediràs": la monotonia que mata tant l'amor com l'art. La platja és feta de molts de granets, com els mots en qui parla, o en qui fa poesia. La recol·locació de cada mot és el que representaria la platja, les onades arriben, recol·loquen els mots. La fi del setge, provinent del mar, és equivalent a la fi de la passió. "ella, desmesurada" ho és en la seva demostració de rebuig. Allò que li permet de desfer-se'n més honorablement, i "passar, salvat, la pàgina" de la relació.
Fa 1 setmana
Entrades
7 comentaris:
Mantenir la passió viva sembla difícil. Com molt bé dius, Helena, la monotonia es converteix en el principal obstacle. No cal recol·locar cada mot, res millor que deixar-los en plena llibertat de moviments i sense cap mena de brides que la puguen reconduir. La passió escapa a tot tipus de enraonament i en el monent que s la sotmet a una sèrie de normes o se la vol encaminar d'una manera determinada, perd la seua esència i es prepara a poc a poc el seu final mai no previst ni desitjat: passar pàgina.
Gràcies Helena, he gaudit molt amb el teu comentari, sense ell, probalement la meua refexió, hagués agafat un altre camí.
Una gran abraçada
Que trist, sentir-se salvat de l'amor...
Uns van darrere i darrere, i d'altres es permeten el luxe de dir que no...
Per descomptat que sense el teu comentari no hagués arribat tan lluny en la interpretació!
La passió mai no té lògica.
Ningú diu que no m'hagi equivocat. La interpretació tampoc sol tenir lògica.
Discrepo un poc sobre l'assumpte de la monotonia. És cert que la monotonia pot matar l'art, però una gran quantitat d'art insubstituible és monòton. Monotnia és repetició i hi ha repeticions que són molt agradables. Jo mateix sovint m'emparanoio molt sbre la impredictibilitat, quan de vegades la felicitat més extrema ve a través de l'acompliment de toes i cada una de les espectatives. Què és sinó el ritme, la repetició? Hi ha un plaer hiptnòtic en allò que saps que tornarà a passar, un plaer en que sempre sigui igual, tots els dies amb les seves 24 hores, tots els anys amb els seus 365 dies. I com d'angoixants poden arribar a ser els de 366 dies per a algunes persones!
Deia el músic John Cage, allà pels 50 que si es repetia un fragment musical 8 vegades era un avorriment, però si s'arribava a repetir 200 vegades es convertia en sublim. No sé fins a quin punt agafar la famosa frase com a una "boutade" com a certa, però jo la tinc molt en compte. Els massai senten aquell ritme durant hores i arriben a una mena de trance botant, totalment posseits, com els dervitxes que roden i roden, com deixar-se endur per un ritme bàsic, elemental metronòmic fet per un tren, per una màquina d'imprimir, per qualsevol altre objecte mecànic fascinantment monòton.
Aprendre a gaudir de les repeticions, tot un art per a algunes persones desanimalitzades, ultraintel·lectualitzades. Estem molt ben preparats, però, ja des de petits, encara que badar segons com està molt mal vist. Els animals són molt sensibles a la predicció (reacció prèvia) i a l'acció monòtona (reacció efecte). Nosaltres també.
És curiosa la història recent de la humanitat: ens han ensenyat a reprimir la nostra animalitat i darrerament se'ns ha ensenayat a gaudir d'ella, a alliberar-nos en el sentit contrari. Considero que això és un gran descobriment modern: el retorn al primitivisme més extrem sense cap mena de complexos. Com sempre, l'equilibri, el moment per a cada cosa, saber alliberar/reprimir l'ànima, hauria de ser, suposo, la perfecció que ens faria complets.
Jo, si tinc amor de debò, tan me fa que aquell amor només sàpiga tocar una melodia amb una sola nota (monotonia). Si estimo aquella nosta, la preferiré a una orquestra simfònica, amb tota la seva gama tonal acolorida, al sintetitador més flexible amb el que podràs arribar des dels ultrasons als infrasons, i generar des dels sons mé bells als més enutjosos. En amor dic, em quedo amb aquella nota simple que prové d'aquella única persona estimada. L'escoltaria fins que no em quedessin tímpans dins d'oide interior.
Que brillant, Florenci, el teu comentari no té pas res de previsible. Posats a fer cites, és veritat que "la inspiració és germana del treball quotidià", però "fes règim i salta-te'l de tant en tant". És molt interessant això de John Cage. És com el que hi troben els actors de teatre en repetir un dia rere l'altre la mateixa obra, suposo.
Publica un comentari a l'entrada