UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dilluns, 24 de maig de 2010

Rima

Ni la terra ni el cel, res no somriu.
És una cara morta el sol d’hivern.
Si només veig la vida en els teus ulls,
¿per què quan m’has mirat he vist l’infern?

ROVIRA, Pere La mar de dins

La veu poètica té una manca absoluta d’empatia, que ni l’ésser estimat no l'hi retorna. O per extensió, la poesia. “Si només veig la vida en els teus ulls”: seria també a través de l’ull poètic, que veu la vida. El títol “Rima” faria referència a aquest poema, on rima "hivern" amb "infern", alhora que aquests conceptes es relacionarien amb la terra i el cel, que no somriuen. L’hivern, allò més fred, lligat amb allò que crema, l’infern. Sembla un poema de desamor, en definitiva, on les dues ànimes no "rimen", o en tot cas no s'escauen bé juntes.

5 comentaris:

Alyebard ha dit...

Potser, és més l'absència de la mirada el que el porta a l'infern, crec que és el dolor de no ser correspost que el porta ha veure-ho tot fred.

lolita lagarto ha dit...

potser la tristesa dels seus ulls no li permet veure vida ni allà on més estima.

Joana ha dit...

Sembla mentida que els mateixos ulls amb que et pots sumergir i aconseguir la glòria del firmament, esdevinguen una font per on brolla el desencís i desamor convertit en odi, menspreu superioritat...

Florenci Salesas ha dit...

Despres del primer impuls d'anar a la banyera i tallar-me les venes, m'ho he pensat una mica mes i ara ja trno a estimar la vida. No gracies al poema aquest, precisament, eh.

Bromes apart: em sembla un poema brillant, en la seva concisio i contundencia. No hi sobra ni hi manca res. Quin no ha experimentat el que s'hi diu, la "manca dabsoluta 'empatia", "les dues animes que no rimen" que tan be esmenta l'Helena?

La poesia aqui acompanya un sentiment de desencis universal.
Joana: malgrat que son perles rarissimes, jo he conegut parelles de vellets que encara es miren com quan eren adolescents. Arriba un moment a la vida que un ja no espera que li passi un miracle d'aquests i li venen ganes de viure nomes la felicitat del moment i, mira, anar tirant fins que arribi l'infern que diu el senyor Rovira... Pero i si no? I si el cel existeix, malgrat tot? Feina a dos, com sempre.

GEMMA ha dit...

Molt bona tria, m'agrada el poema que has escollit malgrat que em transmet un aire abatut.