Els llorers
Només els vençuts de naixement,
només aquells a qui res no pot ferir
perquè no se’ls ha concedit carn
sinó cicatriu,
es podran permetre un dia la victòria.
D’ells són –és cert- els peus baldats
i els mapes impossibles,
els desvaris, les urpes, els claus,
els miralls plens de clots
i els alens sense importància.
Però també són seus els triomfs
de saber-se no-res entre ningú,
i de no tenir por,
i de portar
sobre el cap ben alt
els llorers del desastre.
PONS, Pere Antoni Pedra foguera. Antologia de poesia jove dels Països Catalans
Qui no té res no té pas res a perdre, diuen. Els que són “vençuts de naixement”, que ho són per genètica, per exemple. O bé aquells que han estat abandonats, en definitiva, els últims que seran els primers. Anar contracorrent és la millor manera de guanyar. L’autoestima que confereix l’haver estat a baix de tot, en la foscor absoluta, i haver-se’n sortit, és infinita, gairebé d’una manera insolent. Tenint menys por, paradoxalment, que ningú. L’èxit, els llorers, solen ser fets del desastre, sempre van acompanyats de pues, en una ambivalència completa.
Fa 1 dia
Entrades
3 comentaris:
Gràcies, Helena, tu ho has dit tot, no hi puc dir més.
Sempre és molt grat llegir els poemes que esculls i com sempre els teus magnífics comentaris.
Vaig a passar-me per Notes vistes, que damà ja surt un post nou i vaig endarrerida, brrrrrr
Joana: "Quien mucho corre, pronto para": no et preocupis pas. De totes maneres en aquesta segona entrada jo hi vaig trobar molt de suc.
Publica un comentari a l'entrada