UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dijous, 13 de maig de 2010

Cançó d’amor

Si avui parlo d’amor
és per dir-vos, potser
sense força ni traça,
que he fet tantes cançons
amagant veritats
sota un joc de paraules.
És potser per això
que me cal dir-ho ara.

Parlaré de les lleis
que fan del nostre cos
tan grollera mentida,
que potser caldrà dir
que les lleis han confós
plusvàlua amb família.
Potser no tinc raó,
potser tu, potser jo.

I parlaré d’aquells
per als qui el cos és presó
de passions condemnades,
i en un llit clandestí,
quan per fi ve la nit,
amagats s’amanyaguen.
No sé si tinc raó,
potser tu, potser jo.

L’amor és el plaer
gratuït i sincer
d’un joc ple de frisances,
un poema de pells
on el sexe és l’accent
d’un senzill llenguatge.
No sé si tinc raó,
potser tu, potser jo.

Si avui parlo d’amor
és per dir-vos, potser
sense força ni traça,
que faré mil cançons
amagant veritats
sota un joc de paraules.
És només per això
que me cal dir-ho ara.

LLACH, Lluís

Com tots els textos o poemes que parlen sobre la mateixa obra literària, per molt que se’n vulgui fugir, al capdavall és el mateix: el cantant ha fet “tantes cançons/ amagant veritats/ sota un joc de paraules”, i aquesta n’és una més, no pot evitar el propi mitjà d’expressió. Primer parla de com les lleis, les convencions, ens fan falsos, com els qui confonen el valor afegit amb tenir fills, per exemple. A la següent estrofa parla del cas contrari, quan es cau en “les passions condemnades”. Per això diu que “Potser no tinc raó,/ potser tu, potser jo”. Perquè les veritats que amaga cerquen el terme mig: el que diria a l’última estrofa. “L’amor és el plaer/ gratuït i sincer” és una definició preciosa d’allò que normalment no es dóna. “un poema de pells” barreja poesia i amor, com sempre hauria de ser. “on el sexe és l’accent/ d’un senzill llenguatge”: em semba molt ben trobada aquesta metàfora, que de nou es relacionaria amb la poesia, tot posant al seu lloc el sexe en una relació. En definitiva, una “Cançó d’amor” que parla d’ella mateixa, tot avisant l’oient dels secrets que amaga. Que es referiria a la por que té l'home tant de les forces desencadenades com de la presó.

5 comentaris:

Florenci Salesas ha dit...

La paraula, des del moment que neix, ja perd la puresa. És com el nen que neix. A partir d'aquest isntant anirà acumulant mentides, certeses que són mentides i, amb un mica de sort, de tant en tant, sense ni ell potser saber-ho, alguna veritat. I així el poema, com la vida, arriba al final cansat, mort, ja només queda que l'enterrin o algú es prengui la molestia d'aprendre'l, en un esforç d'amor, de fer que allò que es mort visqui més enllà de la mort.

Joana ha dit...

Florenci em sembla que per a la resurrecció encara haurem d'esperar molt, he,he. Al teu post anomenaves que alguns comentaris que rebies darrerament eren esotèrics. Potser, segons com es mire, però no molt més que aquest que ens acabes de deixar; eh! I no vull dir que no m'agrade. Farem un esforç i a veure si aconseguim que les forces sobrenaturals es posen de la nostra part, que falta ens fa!!!
Helena, la mentida i la veritat estan tan a prop una de l'altra que de vegades es confonen i fins i tot en dir-les no sabem ni tenim la conviicció d'estar seguint el camí de la certesa absoluta. Al món tot és molt relatiu i dintre d'aquesta relativitat, seguint us mínims crriteris i valors que sovint son apresos, cadascú té el seu particular punt de vista i entén les coses d'una manera o d'un altra. La frontera que separa aquestos dos conceptes no està molt ben definida i el que per a una persona sembla una veritat com una cas, per a un altra pots ser la mentida més gran que mai ningú s'ha pogut inventar. I per si de cas algú considera que ja entre dintre de terreny fonedís, ho deixe ja que crec que aniré a parar a un laberint sense sortida.

Una gran abraçada a tots dos.

Elvira FR ha dit...

Sempre m'ha agradat moltíssim aquesta cançó d'en LLach ...jo interpretava que les lleis que han fet del nostre cos tan grollera mentida es referia a l'amor institucionalitzat , calculador i legal: el matrimoni, la repressió sexual, l'únic amor legal:l'heterosexual i en canvi: els qui pels cos és presó de passions condemnades, em penso que es referia a l'amor homosexual ( cal pensar en l'època cap els anys 70 ...potser era el 1974 0 75) que aleshores era molt més mal vist socialment i fin i tot penalment castigat....és com l'interpretava jo...en quan a la metàfora del final preciosa!

Olga Xirinacs ha dit...

Aquest "quemecal" que acaba la cançó podria sonar a medicament...

Helena Bonals ha dit...

És veritat, Elvira, això del sexe com a accent ja he dit que és molt ben trobat.

Olga: de llenguatge de medicament no en té pas gens, aquesta cançó.