UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dissabte, 1 de maig de 2010

Malalties del primer món

Et destrueixes, petita,
cada dia, com totes les altres,
atrapada en el mirall
que et fa ser perfecta, exigent i prima,
massa prima.
Et destrueixes, petita,
i fas callar la música de les estrelles,
la calma de l'amor,
però tu sempre esculls:
et lligues el cor en una fossa,
segellada i freda,
i em claves els poemes a la llengua.

ESCODA I MARGENAT, Martina. Pedra foguera. Antologia de poesia jove dels països catalans

Algun cop he llegit que el primer món és com Dorian Gray que només pot veure-hi bellesa física en el retrat, en el mirall que el reflecteix, al mateix temps que no vol saber res del que passa al tercer món, la veritable cara que hi ha darrere el fals reflex. "Malalties del primer món": voler ser perfecta i prima a qualsevol preu, de la mateixa manera que queda molt bé de ser treballador i garrepa actualment. Tot fent "callar la música de les estrelles" (allò autèntic, sublim, que es troba de nit, una imatge preciosa). "Et destrueixes" ho diu a una possible lectora, anorèxica potser, o bé es dirigeix a ella mateixa, com ho solen fer els artistes. De fet aquesta malaltia ve a ser un símbol de la civilització occidental. Ella lliga "el cor en una fosssa", l'enterra, l'ignora, l'atordeix, mentre li clava, malgrat tot, "els poemes a la llengua", el que indica que la poesia li fa mal en el que seria la superfície del cor enterrat, el llenguatge. A més a més per la llengua es menja, en una imatge aconseguida amb carambola.

5 comentaris:

Joana ha dit...

Helena, jo crec que es tracta d'un monòleg. La veu poètica es dirigeix a ella mateix, probablement recriminant-se una obsessió que moltes dónes pateixen i que tot i sabent les greus consequències que aquesta suposa, no es poden deslliurar d'ella.

Es recrimina també no poder gaudir amb plenitud l'amor, tan al seu abast, tan a prop i tan innabastable al temps. No el deixa entrar, el fa callar, no escolta la seua música. Probablement té por, no sap escollir i es refugia a la poesia on pot cantar tots els seus mals d'amor o reviure els veritables sentiments, aquells que no vol admetre.

En aquest poema, la poesia es converteix en un canal per on expressar lliurement les angoixes i patiments personals, que a la vida diaria no es poden expressar.

És com una mena de poema que fa de catarsi, allibera, deixa brollar la sinceritat que dia rere dia s'amaga a la crua realitat de la hipocresia que embolcalla la vida diaria.

M'ha arribat molt, es un poema magnífic.

Gràcies per compartir-lo i també per la teua magnífica interpretació.

Ps: Helena, ja he participat al primer post de Noves vostes i estic encantada amb la teua proposta

Helena Bonals ha dit...

Joana:

Encara no deuen haver aprovat el teu missatge. Em moro de ganes de llegir-lo.

Joana ha dit...

Helena, he comentat el primer post, el segon encara no l'he llegit i ha sortit de seguida,
demà llegiré l'altre.

Joana ha dit...

Helena, acabe de passar a comprobar el que dius i jo sí el puc llegir, però posa que està sent moderat.
Gràcies per convidar-me, crec que és una bona proposta.

Helena Bonals ha dit...

Joana: Espero que t'agradi tant com a mi!