UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dilluns, 8 de febrer de 2016

Sonet CXXX de Shakespeare





Alan Rickman dient el sonet 130 de Shakespeare

My mistress' eyes are nothing like the sun;
Coral is far more red, than her lips red:
If snow be white, why then her breasts are dun;
If hairs be wires, black wires grow on her head.
I have seen roses damasked, red and white,
But no such roses see I in her cheeks;
And in some perfumes is there more delight
Than in the breath that from my mistress reeks.
I love to hear her speak, yet well I know
That music hath a far more pleasing sound:
I grant I never saw a goddess go,
My mistress, when she walks, treads on the ground:
   And yet by heaven, I think my love as rare,
   As any she belied with false compare.

                                      William Shakespeare


No són com sols els ulls de l'estimada
ni com corall el seu llavi vermell.
Per què el seu pit no és neu emblanquinada?
Per què és de fosc metall el seu cabell?
Roses blanques i roges he admirat,
però el seu rostre roses no conté;
i qualsevol aroma és més preuat
que aquell perfum que exhala el seu alè.
M'enamora escoltar-la. I, tot i així,
sé que és més delitosa l'harmonia;
no m'he creuat cap dea pel camí,
ja que ella, amb passa ferma, va fent via.
   I això no obstant, oh Cels, ella val tant
   que és fals anar-la amb altres comparant.

                                      William Shakespeare
                                      Versió de Gerard Vergés (Tots els sonets de Shakespeare, 1993)


Un poema antipetrarquià, que s'entén molt bé, per cert. L'amor a Laura en Petrarca era el d'una dona de bellesa clàssica, amb les dents de perla, etc. Shakespeare parla de la seva estimada sense idealitzar-la, però continua estimant-la igual. "No són com sols els ulls de l'estimada", però el captiven igual amb la seva mirada. Ella "amb passa ferma va fent via", és terrenal. I "ella val tant" com a persona, que no val la pena comparar-la amb d'altres. 

Com a poema anticonvencional és molt bo, que d'això es tracta, de dir alguna cosa diferent.

6 comentaris:

calordeforn ha dit...

Quin gran poema! Què fer quan l'objecte estimat no obeeix els ideals estètics? Sempre m'ha agradat la claredat del Quixot quan Sancho li diu que Dulcinea ni és bella ni és principal: "píntola en mi imaginación como la deseo" i cap avall que fa baixada.

Helena Bonals ha dit...

Tots hauríem de fer com Don Quixot, calordeforn.

Joan Fontanillas Sánchez ha dit...

Aquest sonet és un bon exemple de lítote. Es va explicant una cosa pel que no és. Per l'ús sistemàtic que en fa m'ha recordat a un de Catul on va dient d'una dona que no té tal qualitat positiva ni aquesta altra:
Hola niña. No es chata tu nariz,
ni tienes pies bonitos, ni ojos negros,
ni dedos largos, ni la boca limpia,
ni una lengua, en verdad, nada elegante,
amiga del formiano manirroto,
¿eres tú la que dice la provincia?
¿tú la que ahora comparan con mi Lesbia?
¡Qué siglo tan estúpido y grosero!

Helena Bonals ha dit...

Joan,
no me'n recordava del significat de lítote. Gràcies per explicar-me el poema millor que jo!

Anònim ha dit...

Emulant Campoamor,

En aquest món camaleó
res és tant bell o tant lleig
com decideix la faiçó
dels ulls que en fan l'escaneig



Helena Bonals ha dit...

Anònim,
bona paràfrasi!