Barra espaiadora

World is crazier and more of it than we think
Louis MACNEICE

T’asseus, passeges per la barra
la mirada, tecleges sense més
un títol estrambòtic i al silenci
intermitent afegeixes mans
a les butxaques, distretament,
sense cap afany de trobar-hi res:
forats al dret, engrunes
a l’esquerre, de pètals morts,
gairebé pols, vellut remot i pur
d’un infinit ínfim, finíssim.
Tecles, pètals, blancs silencis
de piano com roses negres en la neu.
Potser això és tot: anar esvanint-se,
desfer l’infinitiu en vells gerundis,
suaument imperceptible, digerible,
com una absència lenta i muda
que abans parlava pels colzes.
Com se’n va aquest vespre la llum
que ja no ens deixa ni llegir
elsespaisenblancd’unúltimvers.

PORCAR, Josep dins Salms

Aquest poema sembla que provi de fer una analogia entre la màquina d'escriure i el piano, al capdavall dues formes de fer art. "Al silenci intermitent" entre el pitjar una tecla i una altra, la veu poètica hi afegeix el silenci del que és passat, forats a les butxaques del que ha envellit, roses negres en la neu de quan la música no és omnipresent, sinó que és una excepció, pètals morts de la felicitat viscuda. "d'un infinit ínfim, finíssim", la continuïtat que penja d'un fil, en una al·literació que la remarca malgrat tot. Amb la tristesa d'un "Potser això és tot: anar esvanint-se, / desfer l'infinitiu en vells gerundis", transformar el que havia de ser etern en anar fent. Aquesta "absència lenta i muda/ que abans parlava pels colzes", arrebossa sentiment, tant que no deixa que la veu poètica ni tan sols llegeixi "elsespaisenblancd’unúltimvers", no tan sols per la manca de llum, sinó per la melancolia que l'acompanya. Sort que els versos sempre són envoltats de blanc, i tenim la barra espaiadora. Sobre la cita de dalt, ens quedem amb el colpidor vers "Hi ha més que vidre entre la neu i les magnífiques roses" (el que seria la nostra impotència) del poema on surt, així com "El món és molt més estrambòtic del que ens pensem", molt més del que ens pensàvem al principi.