I les paraules tocaran el firmament. Ressenya de Llibre de GUARDAMAR de la Safor de Manel Arcos

Aquest Guardamar del títol d’aquest segon -i creiem que encara millor- poemari de Manel Arcos, és un toponímic que ha estat vist per Jordi Dorca com a metonímia de tota la mar Mediterrània, la qual és una constant en la seva veu poètica. Però qui escriu això, després d’una lectura atenta, però no gaire feixuga del poemari (la voluntat de l’autor de ser planer és reeixida), s’ha adonat que Guardamar també pot ser considerat un símbol, força evident per altra banda, del desig del poeta d’encabir la immensitat incommesurable de la mar en els seus versos.

Amb el conflicte entre aquesta immensitat del mar i la limitació de les convencions trobaríem el primer motiu constantment present en els seus versos. Un segon motiu, que entroncaria amb El vol del silenci, el seu primer poemari, és el d’aquest silenci, el que la poesia genera sempre al seu voltant, seria “la mare que el va parir” del poema El tamarit. Un silenci que “no està en venda”, com sí sembla ser-hi la remor omnipresent actualment de la música. I és que sempre es diu que la poesia no ven (amb la paradoxa que molts anuncis són fets de poesia).

Un altre motiu, el passat i el futur estretament lligats, en el país i en l’amor, com es veu en els dos darrers versos de tot el llibre, el de les Cançonetes per a noctàmbuls (els lectors de poesia) –que justament entroncarien amb el primer vers del llibre, “El futur roman callat”- es posa de manifest quan diu: “El futur ha regressat,/ com l’emigrant, a casa”. El futur tindria relació directa amb el passat, el gran amor amb el primer.

La veritat és un altre motiu transversal de tot el llibre, la veritat relacionada amb l’inconscient, la poesia: “el foc del ressec pinyol”, el qual seria en l’origen de tota la seva obra, o bé “la boca de la veritat”, la boca que seria metonímia de la mateixa poesia (totes dues cites del poema XI). I també ho és en el tercer poema dels dotze últims: “Sóc com sóc/ com la veritat/ com la poesia/ t’agrade o no”. Ja ho deia Baltasar Porcel, quan afirmava que només expressava la veritat en la seva obra.

El poema IX, La mar, el més brillant des del punt de vista de qui escriu això, seria un “espill” -mot que apareix al poema-, en el qual es reflecteix l’amor autèntic que persegueix la veu poètica, un altre dels seus motius constants. Diu: “voldria revelar-li a la mar que tancaré les portes del crepuscle/ quan comence a minvar el càlid resplendor de l’autèntic amor”: entenc que està dient que no n’hi haurà cap més després d’ell. El motiu de l’amor també es reflecteix en el poema número VIII dels contundents dotze finals: “Sóc qui sóc:/ clau sorda/ que obri el pany de la passió;/llima dolça/ que poleix la pell de l’amor”: amb les paraules enamores i estimes alhora.

Com a darrer motiu: la inseparabilitat del sentiment i la raó en la construcció del poema i de la pròpia identitat, “la lògica de la casualitat” i “ho fa perquè té una cançó i mil raons” (del Corriol, poema número X).

Interpreto com a una mena de conclusió els quatre darrers versos del poema XI, Després de tot, homenatge a Martí i Pol: “Quan ja no quede cap paraula, / no sabré on aniré ni on arribaré./ El somni creixerà, com un xiquet,/ al caliu del teu albir, Guardamar”. Segurament està dient que no sap on arribarà la seva poesia un cop l’hagi acabat, en les interpretacions dels lectors. Que li haurien de fer justícia com he provat de fer-ho jo.