Em vénen les mosques
quan estudio la sang.
És un suplici llavors,
furgar-me per dins
i tocar-me la carn.
Però és en la lluita
on trobo l'os i és en l'os
des d'on em cuso, si cal,
la ferida.
VIDAL, Blancallum
Amb l'empatia, quan no som una roca que no sofreix cap mal ni plora, que deien els Simon & Garfunkel, ens embrutem la sang de mosques que fan la guitza. Però amb la lluita, l'experiència, és quan trobes la saviesa, és quan se t'inspira el poema, i gràcies a ell pots suportar el dolor. Abstracció i empatia, idees i sentits, art i vida es complementen, però el més important al capdavall sempre és l'art.
Amb l'empatia, quan no som una roca que no sofreix cap mal ni plora, que deien els Simon & Garfunkel, ens embrutem la sang de mosques que fan la guitza. Però amb la lluita, l'experiència, és quan trobes la saviesa, és quan se t'inspira el poema, i gràcies a ell pots suportar el dolor. Abstracció i empatia, idees i sentits, art i vida es complementen, però el més important al capdavall sempre és l'art.
Entrades
3 comentaris:
Malgrat la bellesa d'aquest poema i de la cançó de Simon i Garfunkel, no ens podem permetre ser una roca.
Don't I am a rock...
Xavier,
jo crec que hem de provar de ser alhora una roca i una bleda, per dir alguna cosa. No podem prescindir de cap de les dues realitats.
Us deixo el meu bog de poesies per si podeu mirar.lo
Gracies.
http://anna-historias.blogspot.com.es
Publica un comentari a l'entrada