Raons que rimen

No em parleu d'una tristesa,
la vinguda de l'hivern,
creieu que és el final
quan res no pot esboirar
ni els somnis que heu somiat,
ni una esperança oblidada,
i em dieu que voleu restar amb mí
que voleu ser els meus amics
i us pregunteu on anem?
on hi ha un vers, una raó?

I no podeu acceptar
que és temps de recomençar,
de ser tan clars com els infants,
d'estimar-nos,
perque no som uns extranys.

Jo tinc les flors i els infants
per germanes i germans,
el seu somriure ample i sincer
alegra un dia plujós.
Com la música suau
d'una tarda vora el mar,
son promeses d'un futur
que esdevindran realitat.

Quan s'enfonsen les ciutats
i hem desertat de ser lliures,
el sol es pon aviat
i sents fred i et sents cansat.
Està escrit en els deserts
i en el cor de tots els homes,
en les mans i els pensaments
dels qui es fan com els infants.
Només els qui es fan com ells
retrobarán la llibertat.

Jo tinc les flors i els infants
per germanes i germans,
el seu somriure ample i sincer
alegra un dia plujós.
Com la música suau
d'una tarda vora al mar,
son promeses d'un futur
que esdevindran realitat.

Lletra i música de John Denver Adaptació: J. Boix
Cançó cantada per Víctor Pàmies l'1 de juny del 2011 a la seu d'Òmnium Cultural a Barcelona, per presentar el llibre Amb cara i ulls

Raons que rimen: seria la prosa en vers, la filologia amb la bellesa de la poesia, que és la del llibre "Amb cara i ulls". Quan hom es pregunta "on hi ha un vers, una raó", mirant cap a l'hivern, el cantant mira cap a la primavera, les flors, la infantesa. "són promeses d'un futur/ que esdevindran realitat", és molt explícit. De fet la infantesa sol ser l'origen de tota la saviesa posterior.

"Quan s'enfonsen les ciutats", el que seria la raó, "i hem desertat de ser lliures", el que es correspondria amb la poesia: és la decadència que només es pot contrarestar essent com un infant. Una delícia de cançó.