L'home sol

Quan arribes a casa de la feina i descanses
penses en ella sola. És un pensament tendre.
Ho fas sovint quan mires la ciutat solitària,
la taula desparada, la llum que entra i dibuixa
—llum de la tarda— un cercle de tristor a les imatges
de la casa tan trista en què vius i recordes.
Penses en ella sola, fa temps que l’estimaves.
Els jardins i les places són el vell testimoni
de la mà que ara truca a una porta tancada,
d’una ombra que és la seva que fa temps t’abraçava.
Ho estimaves tot, d’ella. I és així, quan arribes
a casa de la feina, que has de parlar en veu baixa
i imaginar que és just, potser, que estiguis sol,
que siguis sempre lluny i sentis veus que callen.
I saps que el plor retorna si escolta les paraules
omplint racons i places. Perquè tu l’enyoraves.
Les places són desertes. Ets un home que arriba
tan cansat de la feina i pensa que és tristíssim
no trobar ningú a casa, un petó, un gest amable,
i travessar la porta, el dolor d’esperar-la.
Arribes en silenci i saps que ella podria,
amb la llum dels seus ulls, amb la seva paraula,
omplir tots els racons i il·luminar la casa.
Ets l’home que s’atura, un hivern que comença
i un record que s’acaba. Ets un home que passa.

CLARÀ, Israel Pluja de nit

Poema que parlaria d'un amor perdut, i de l'enyorament, que fins i tot també s'ha perdut. "la mà que ara truca a una porta tancada" és una imatge colpidora, així com "una ombra que és la seva que fa temps t'abraçava": l'ombra sol fer referència a l'ànima, en una metonímia, perquè d'abraçar només ho pot fer el cos. És bonic "ho estimaves tot, d'ella". Això és difícil de dir d'algú. La veu poètica arriba a imaginar que "és just" que estigui sol. Però hi ha certes cabòries que caldria esbandir a vegades, no ha de ser necessàriament culpa seva. "que siguis sempre lluny" em recorda Margarit quan sosté que l'únic lluny és el passat irrecuperable. "i sentis veus que callen", una paradoxa de com el silenci és sorollós a vegades. Un "home que s'atura" és anàleg a "un hivern que comença", l'hivern ho atura tot, acaba amb el record, però a vegades el congela perquè reneixi en la poesia. "Ets un home que passa", tots ho som.