UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

diumenge, 29 de maig de 2011

L'home sol

Quan arribes a casa de la feina i descanses
penses en ella sola. És un pensament tendre.
Ho fas sovint quan mires la ciutat solitària,
la taula desparada, la llum que entra i dibuixa
—llum de la tarda— un cercle de tristor a les imatges
de la casa tan trista en què vius i recordes.
Penses en ella sola, fa temps que l’estimaves.
Els jardins i les places són el vell testimoni
de la mà que ara truca a una porta tancada,
d’una ombra que és la seva que fa temps t’abraçava.
Ho estimaves tot, d’ella. I és així, quan arribes
a casa de la feina, que has de parlar en veu baixa
i imaginar que és just, potser, que estiguis sol,
que siguis sempre lluny i sentis veus que callen.
I saps que el plor retorna si escolta les paraules
omplint racons i places. Perquè tu l’enyoraves.
Les places són desertes. Ets un home que arriba
tan cansat de la feina i pensa que és tristíssim
no trobar ningú a casa, un petó, un gest amable,
i travessar la porta, el dolor d’esperar-la.
Arribes en silenci i saps que ella podria,
amb la llum dels seus ulls, amb la seva paraula,
omplir tots els racons i il·luminar la casa.
Ets l’home que s’atura, un hivern que comença
i un record que s’acaba. Ets un home que passa.

CLARÀ, Israel Pluja de nit

Poema que parlaria d'un amor perdut, i de l'enyorament, que fins i tot també s'ha perdut. "la mà que ara truca a una porta tancada" és una imatge colpidora, així com "una ombra que és la seva que fa temps t'abraçava": l'ombra sol fer referència a l'ànima, en una metonímia, perquè d'abraçar només ho pot fer el cos. És bonic "ho estimaves tot, d'ella". Això és difícil de dir d'algú. La veu poètica arriba a imaginar que "és just" que estigui sol. Però hi ha certes cabòries que caldria esbandir a vegades, no ha de ser necessàriament culpa seva. "que siguis sempre lluny" em recorda Margarit quan sosté que l'únic lluny és el passat irrecuperable. "i sentis veus que callen", una paradoxa de com el silenci és sorollós a vegades. Un "home que s'atura" és anàleg a "un hivern que comença", l'hivern ho atura tot, acaba amb el record, però a vegades el congela perquè reneixi en la poesia. "Ets un home que passa", tots ho som.

11 comentaris:

onatge ha dit...

Un amor sinó perdut, que ha passat, i segurament no tornarà... Vivim perdent tantes coses, i sempre hi ha un paisatge, una cançó, un perfum, una paraula que ens ho recorda tot...

Des del far indignat. (no amb tu).
onatge

Helena Bonals ha dit...

onatge: sort dels records, no es pot viure sense memòria tant com sense somnis.

A mi la indignació em fa escriure...

Audrey ha dit...

Sentida entrada, bella i trista alhora i m'ha agradat especialment la teva explicació de les metàfores.

Viure és recordar, somiar..., em fa por oblidar i espero sempre somiar i tenir il.lusions per les que córrer.

Abraçada!

GEMMA ha dit...

M'ha agradat moltíssim, malgrat que és trist d'enyorança.

Gràcies per fer-me'l conéixer.

Bon dia, Helena.

Helena Bonals ha dit...

Moltes gràcies, Gemma. Aquest és un autor assequible d'entrada, però amb molta complexitat.

Olga Xirinacs ha dit...

Bé pel poema d'Israel Clarà i la tria que n'has fet.

Ara que estava contenta perquè podia respondre els blogs a través d'anònim (posant la signatura al comentari), resulta que el teu "D'allò més bell..." no porta l'opció anònim, i allà s'ha quedat el comentari.
Que difícil, tot...

Joana ha dit...

Totalment d'acord amb Audrey :)

Helena Bonals ha dit...

Olga: em pots fer cinc cèntims sobre què anava el teu comentari?

Helena Bonals ha dit...

Gràcies, Joana, jo també hi estic d'acord amb l'Audrey.

Israel Clarà (La figa del Papiol) ha dit...

Moltíssimes gràcies, Helena, pel teu preciós comentari i per la delicadesa de posar el meu poema. He tingut dues setmanes de "negocis" importants amb l'editorial i no he pogut consultar massa Internet, només el correu i el Facebook. T'envio un petó ben gros i t'agraeixo profundament el que fas. Una abraçada enorme!

Anònim ha dit...

Gràcies per la idea, Olga.

Lluís.