UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dissabte, 4 de juny de 2011

Lament d'Odisseu entre Escila i Caribdis

T'he oblidat, Ítaca, tan lluny en el temps,
mar endins, a tantes llunes de distància,
el teu record sembla ara només un somni,
la història d'altres, pròleg fet de fragments.

El mar ha estat el meu laberint, el mar
gegant blau, etern, infinit, aquest mar
que clama, cruel, embogit, el vell mar
que canta m'ha envellit amb la seva dansa.

Tan lluny m'ha portat la còlera dels Déus,
he anat del cim més alt a l'Hades profund
del centre al límit de l'oceà immens,
per un camí de sal, sol i solitud.

T'he oblidat, Ítaca, als llavis de Circe,
ferit d'oblit sota el cant de les sirenes,
i al dolç jardí de la nimfa Calipso,
covard del desig, les meves cadenes.

Has marxat, Ítaca, de tota memòria,
i ara ets, sols, a l'horitzó un miratge,
el port final on em deixi l'esperit
quan entregui el rem i acabi aquest viatge.

I no obstant, Ítaca, navego tenaç
vers les teves platges, i els fèrtils turons
del teu cos són per als meus somnis un jaç
càlid que m'espera rera els horitzons.

Aquí sóc, Ítaca, tan lluny que no sents
el lament distant del nàufrag Odisseu,
castigat pels Déus per desafiament,
entre Escila i Caribdis, la meva veu?

ACÓZAR, Pol dins El quadern blanc

Entre Escila i Caribdis: ser entre dos perills de manera que allunyar-se d'un faci que es caigui en l'altre. La veu poètica és conscient d'una antiga Ítaca, amor lluny en el temps i l'espai. El record que en té és el d'un somni, l'únic que en reté és com un "pròleg fet de fragments", no pas tota la història com voldria. Perduda Ítaca, li ha quedat un mar inabastable com el de la poesia. Es mouria entre els dos fulls del gavinet, entre Escila i Caribdis, entre el que vol i el que té. Entre el miratge de l'horitzó i el "port final". Ha anat d'allò gloriós a l'infern, i al capdavall voldria recuperar l'Ítaca perduda. "Per un camí de sal, sol i solitud" és una al·literació que denota sequera, però amb la força de la sal i el sol. Un poema molt bell.

12 comentaris:

Elfreelang ha dit...

tens tota la raó un poema molt bell...no hem d'oblidar mai Ítaca!

Helena Bonals ha dit...

Gràcies Elfreelang! Sobre Odisseu es pot escriure tant...

onatge ha dit...

Helena entre el poema i la teva amanida posterior, només puc dir que m'agrada molt el maridatge...

Des del far indignat.
onatge

Joana ha dit...

Fantàstic, helena. tant el poema com la teua lectura!!!

Helena Bonals ha dit...

onatge: entre Escila i Caribdis, entre el poema i el meu comentari, sempre agraïda pel teu.

Joana: si tu ho dius, és que deu ser veritat!

Alyebard ha dit...

Nostos El retorn que ens ajuda a superar totes les Sciles i Karibdis que ens trobem dia a dia.

Helena Bonals ha dit...

No ho veig gaire clar, això que dius, Alyebard.

Alyebard ha dit...

Segurament no té res a veure amb el poema i el teu comentari. La necessitat del retorn, el nostos que sentia Odisseu. Ítaca en definitiva, és el que segurament ens fa avançar dia a dia, per més Polifems, i altres monstres que trobem durant el viatge.

Helena Bonals ha dit...

Ara sí que ho entenc, crec que sí que té a veure amb el poema i el meu comentari.

Alyebard ha dit...

Pensa sempre que si algun dia no entens algun comentari meu, la culpa és meva, no teva. Senyal que tinc el dia espès o està girant la lluna

Skaði ha dit...

M'agrada molt molt MOLT

Helena Bonals ha dit...

Skadi (no sé com escriure-ho!): A mi també m'agrada molt. El meu comentari també t'agrada? El seu autor no és gens prolífic, però, quan s'hi posa en el seu bloc, ho fa molt bé.