UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dilluns, 23 de maig de 2011

Tot el viatge escuro les cançons de juny,
aquell que érem legió d'adolescents
que traspassava alguna primavera.
Quan va entrar un temps que no era el nostre,
va rabejar-se a places i carrers,
xuclava els cossos, els mercats, la sang.
Ara hem perdut el nord, i tot el foc
que portàvem ha mort, engolit
per immenses rieres de detritus.

XIRINACS, Olga Preparo el te sota palmeres roges (1981), dins Óssa Major.

La veu poètica escura, repassa les cançons de juny, de finals de primavera i de quan era la seva primavera vital. Època en què va irrompre un temps que no era el seu -Olga Xirinacs va néixer el 36 si ara n'ha fet 75, per tant es tractaria de la dictadura-, que s'ho emportava tot, i que també es va emportar el nord de molta gent, la seva verdor de primavera, el seu foc que s'ha esmicolat, "engolit/ per immenses rieres de detritus", les de l'oblit, un foc del qual només en resten els poemes, que serien aquests detritus.

4 comentaris:

Joana ha dit...

Es consumeix la passió, el foc, però sempre podem empendre alta la volada a partir de les cendres con si de l'au Fènix es tractara!!!

Olga Xirinacs ha dit...

Em conforten el teu record i els teus comentaris, Helena. La sorpresa de trobar le paraules que un dia van ser escrites per un "jo" que ara forma part d'una piràmide geològica.
No obstant, l'esperit no envelleix, i amb facilitat podria emprendre una expedició per redescobrir allò que va existir i que la vida recobreix de noves capes. Això és el que sabeu fer els estudiosos. Gràcies.

Olga Xirinacs ha dit...

Helena, aquest comentari correspon a "Allò bell allò sublim", però per més que ho he provat no m'hi ha deixat entrar. De manera que el poso aquí, ja ho distribuiràs...

Vinc de família de gran biblioteca. Nosaltres, ara mateix, i potser em repeteixo, en devem tenir més de deu mil, i al pis de sobre, la meva germana té la biblioteca del nostre pare, i la de l'avi... Quan arribaven els paquets de llibres que encarregava el pare, els nens ens posàvem al voltant fins que havia obert el paquet amb tota cerimònia. Recordo ara la pel·lícula inoblidable "La última carta": aquella cura, aquella espera, aquell buscar... i aquella olor que comentes al teu post d'avui. I, sempre, la sorpresa de la nova lectura.

26 de maig de 2011 12:11

Helena Bonals ha dit...

Les dues poetesses em comenten, quin privilegi!

Molt interessant el que volies penjar a l'altre bloc, Olga. Si vols em pots recomanar algun anticànon.

Jo també tinc problemes per comentar els blocaires. Potser hi deu haver crisi al blogger...