Les hores aturades

Les hores s’aturaven als rellotges
perquè era molt més lent el teu amor
que el temps impetuós de la bellesa.
Hi havia solitud als cels glaçats
quan les fosques gavines se n’anaven
a una terra nascuda de la llum.
Haurem perdut un mar de coses belles
que ens tornarà l’estiu més bondadós,
i tu que tant m’estimes m’abandones
als braços de la pluja quan fa fred,
quan s’imposa a la nit sempre acostada,
l’amor de tu que escalfa cada hivern.

CLARÀ, Israel Pluja de nit

Les hores sempre s'aturen en la poesia. L'amor de l'altra persona pot ser més lent i perdurable que la bellesa, que passa ràpid. Però l'amor se'n va amb el fred, com les gavines. Tot passa, tot torna, amb un nou estiu, tot i que pel camí "haurem perdut un mar de coses belles". Aquella qui tant l'estima l'abandona a la intempèrie, la nit, l'hivern, tot i que l'amor o el seu record escalfin cada hivern. Això és el més important de tot, que l'altre no t'hagi dit que no, que diu Alberoni.