UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dimecres, 11 de maig de 2011

Memòria del pare

Sé que he tingut un pare.
Perquè el meu fill ho pugui dir també de mi


De vegades veiem els carrers solitaris.
Contemplem el crepuscle, caminem cap a l’alba.
A fora es fa de nit, som els éssers que callen,
que estimen en silenci. La veu que és dins els llavis
ens diu el nom, ens parla. Parlaré d’aquest home
que ara em somriu, que pensa en la boira desfeta
entre les torres blaves. Parlaré del meu pare,
d’aquest gegant que sempre venia i m’agafava
quan anàvem al port. Pujàvem a les barques
i rèiem sota un cel que s’estenia plàcid,
vànova d’alegria al bell mig de la tarda.
Al llarg d’aquells passeigs que fèiem per la sorra
ell m’explicava el mar. Em deia: «¿Veus? El far,
la llum que brilla a l’aigua, els mariners que tornen,
la sal i les onades.» I jo deia: «Tinc por»,
i ell em besava. Sempre em cantava cançons
que embellien històries i aventures passades.
També hi havia el blau que mai no s’assemblava
al blau d’un altre instant. Enfilàvem turons
i descobria els camps, les antigues arbrades,
em deia que la guerra va ser ferotge arreu,
que molta gent moria a la terra cremada,
coses que no s’expliquen als nens que volen viure
feliços en l’absència del dolor i l’enyorança.
Jo m’anava fent gran caminant en silenci
al costat d’aquell home que sé que m’estimava
amb un amor tan ple que el món el pressentia
al seu cor i al mirall de la nostra mirada.
Embellia els jardins amb un cant de paraules
i em deia la ciutat, aquella llum tan blanca
de les altes façanes retinguda als balcons,
als vidres de les cases. Una dona escombrava
i fregava un portal, netejava una escala,
i la vèiem tots dos, ens somreia i parlàvem
del fred que no venia, de la vida que passa
a poc a poc, dels anys, dels records, de la mare.
I s’anava fent fosc. Caminàvem i anàvem
l’un al costat de l’altre, sense dir res. Callàvem
fins que se’ns feia l’hora de tornar cap a casa.
Va passar el temps. Sovint recordàvem la mare.
Aquella nit, com sempre, vam caminar en silenci
i el pare m’explicava la tristor que tornava
quan travessàvem junts els carrers i les places.
Sabíem que aquell dia ploraríem amb l’alba.
Tota la nit a peu. La lluna acompanyava
el nostre plor silent. Havíem de trobar-nos
amb el que érem, amb tot el que més enyoràvem.
Tota la nit ben junts, caminant amb el pare,
i em vaig fer gran així, potser sense adonar-me’n.
S’esvaïen reflexos, les estrelles semblaven
desfer-se enllà dels núvols. El dia començava.
I així, caminant junts, abraçats a l’albada,
he recordat avui la teva veu cansada.
Estima amb mi la llum, mira com brilla l’aigua,
contempla amb mi l’aurora i el sol que despuntava
ressorgint d’aquell mar que era bell per nosaltres.

CLARÀ, Israel Pluja de nit

És bo de contemplar el crepuscle, simbòlicament, i caminar cap a l'alba, que sempre hi hauria d'estar esperant-nos. De nit és quan viu la poesia, els "que estimen el silenci" són els poetes. El "cel que s'estenia plàcid,/ vànova d'alegria al bell mig de la tarda" és una metàfora preciosa, el cel els protegia d'alguna manera. La veu poètica recorda que en ensenyar-li el mar el seu pare, ell deia: "Tinc por", com tots els nens, com tots els primitius, com tots els poetes davant la natura, davant la vida. És conscient que "hi havia un blau que no s'assemblava/ al blau d'un altre instant" (cada moment no s'assemblava amb cap altre, perquè no l'envoltava la monotonia). El pare li explicava la duresa, l'horror de la guerra, "coses que no s'expliquen als nens", el que Margarit diu a "Casa de Misericòrdia": "sempre són falsos els finals dels contes,/ perquè no es suïcidin els infants". El poema continua parlant de com el poeta i el seu pare caminaven fins a l'alba, i en parla com si el pare hi fós present, perquè per a ell encara ho és, també la mare. Amb l'alba retrobarien el que més enyoraven, i per això plorarien, potser de felicitat.