UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

diumenge, 8 de maig de 2011

El Nadal d’un vell, al bosc

Es recorda, de nen, desprendre amb cura
del sòl del bosc uns pans de molsa humida.
Mà sense sang, plana en la roca, jura
que un temps va viure i va sentir la terra.
Només un liquen insinua vida,
posa en la pedra un rovell de natura.
Ell frega un dit en l’eixuta pastura.
Hi ha un voltor, al cel: consira si és que aterra.
Torna la mà a abandonar-se, ferida.
Què pesa més que el cor, una desferra!

LLAVINA, Jordi dins País de vent

"Jo també he estat feliç" (com s'acostuma a interpretar "Et in arcadia ego"): "jura/ que un temps va viure i sentir la terra". El vell protagonista es projecta en la natura, "l'eixuta pastura", el liquen sobre la pedra, que li recorden com collia molsa humida per Nadal de petit. El vóltor al cel el fa pensar en la mort. Ara la mà no té sang, aquesta mà torna "a abandonar-se, ferida" segurament pel retorn del passat. "Què pesa més que el cor, una desferra!": la desferra de la seva vellesa és superior a les seves ganes de viure. Poema colpidor, escrit per algú que encara no és vell, però que hi pensa. Sembla que la felicitat sempre recau en la infantesa.

1 comentari:

Olga Xirinacs ha dit...

Cert. La infantesa, encara que per a molts hagi estat trista, tendeix a recordar els petits tresors que amaga i que ja ens pertanyen per sempre.