UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

Frasseig

Tu tenies el concepte, un continu d'esglaons
i replans que et porten a la melodia com una
heroïna disposada a salvar-te a cada instant
del fred i la solitud. La nit és fosca i camino
envoltat pels llums d'un camió de la neteja
i la remor de les fulles mortes que arrossega
el vent. Després altre cop el carrer abstracte
i dissonant, el frasseig lent del paisatge urbà,
paraules que han besat els llavis d'una dona
i que assajo de dir als poemes, tan tardorals
com la solitud de la teva última nit a Carolina
o una estació de tren sense correspondències.

GIL SORA, Raimon dins versos.cat

Això de "frasseig" és una paraula que no hi és a cap diccionari, suposo que se la inventa la veu poètica, és una llicència poètica, que produeix la sensació de sentir la fressa dels carrers, una onomatopeia. L'ull poètic ha perdut el concepte, el nord, les escales no el porten enlloc. Al seu voltant tot són deixalles, fulles mortes, nit. El carrer és abstracte i dissonant, no és acollidor. Això de "paraules que han besat els llavis d'una dona" em sembla bellíssim, parla per si sol, no es pot comentar pas. "i que assajo de dir als poemes": converteix la poesia en poema, fixa l'instant. Ha arribat a una estació de tren sense correspondències, un trajecte acabat, com ho és el final del poema. És un poema tardoral, de decadència d'una relació, però amb voluntat de pervivència en la poesia.