UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dimarts, 5 d’octubre de 2010

Sota l’espurna de la teva quietud,
els cristalls glaçats de foc
omplen la cambra del teu cos.

PEIRÓ, Montserrat Les prunes eren verdes

L’espurna: la poesia de qui escriu; la quietud: aquella a la qual és sotmesa per la malaltia. Els “cristalls glaçats”: la idea en abstracte; “de foc”: la realització apassionada. Això seria com el sentiment, que omple “la cambra del teu cos”, cos que és com una habitació per a l’ànima. La poesia és la finestra oberta a la felicitat d’aquesta habitació, la seva manera de lluitar, d’alliberar-se.

4 comentaris:

Joana ha dit...

Tres versos amb idees molt connotatives i imatges molts suggeresnt que es relacen amb l'utilització de sinestèsies ( "l'espurna de la teua quietud"/ "la cambra del teus cos") y l'oxymoron "glaçats de foc.

Molt bonic i a més amb posibilitats de lectures diferents tant si les relacionem al món poètic com a la realitat de la vida.

M'agrada molt el teu comentari!!! Endavant formigueta treballadora!!!

Gràciens Helena

Helena Bonals ha dit...

Joana, voldria comentar el títol del poemari: "les prunes eren verdes" denotaria que la veu poètica sent que ha de deixar aquesta vida quan encara és, se sent jove, una fruita verda, doncs.

Joana ha dit...

No conec el poemari, ni la relació remàtica, en aquest cas, pel lleguatge figurat amb la resta de pomes, però em sembla molt bona la teua interpretació, que de segur hauràs relacionat amb la temàtica principal del poemari.
Gràcies

Estonetes ha dit...

Qué bonic i que adient per a esta època!

Besets des del Sud