UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

diumenge, 10 d’octubre de 2010

Vull ser

No vull ser ni aigua ni fang
ni matèria corpòria.
Ara, que una part del meu cos rau dins l'univers,
vull ser només el jo, encara que indefens,
conreat per un passat ja molt incert,
un present palpable a la pell i un futur.
No vull ser marr, ni riu.
No vull ser forma d'una massa de marbre.
Vull ser el filament noble que aspira a entrar dintre teu,
Vull ser tot l'univers invisible en tu.
Vull ser la teva daga.

Desembre 2009

PEIRÓ I VILÀ, Montserrat Les prunes eren verdes

La veu poètica voldria ser recordada més enllà de les paraules escrites en aquest poemari: ni "matèria corpòria" (com l'aigua i el fang, com les lletres en les pàgines), ni "massa de marbre" (el que seria una poesia inhumanitzada, freda); ni "mar, ni riu", ni estancament ni moviment per ells sols. La part del seu cos que "rau dins l'univers" podria ser el seu pit operat per culpa de la malaltia. Voldria "ser el filament noble que aspira a entrar dintre teu": voldria arribar al lector amb la seva poesia, amb "tot l'univers invisibe en tu": amb el seu món interior, que encara desconeix. "Vull ser la teva daga": vol ferir de mort metafòrica amb la seva poesia. Només d'aquesta manera se sol fer la poesia, com més gran és el dolor, més bell és el poema.

1 comentari:

Joana ha dit...

Helena, gràcies per compartir, com sempre. M'ajudes molt a conéixer noves veus poètiques que no coneixia. Crec que és el segon que penges del poemari les prunes eren verdes. La temàtica em recorda molt a la dels poemes d'Incorpòria de Berna Blanch.

Una abraçada