UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

Boira

Mira la boira, quin
bell teixit sense pes.
Que bé que sap confondre
el cos que ara vesteix:
un lleu pendent de teules
enrossides pel temps,
el vell senyal de ferro
de l’estació de tren.
Cortinatge de glassa,
amb prou feines permet
que, a través, hi endevinis
el groc dens d’una llum
quallada a la finestra
d’una façana incògnita.
No sembla una mortalla,
la boira humida i freda.
Quan l’aire ja es fa net,
de bon matí apareix
un arbre –alt de vint pams—
amb les branques obertes.

LLAVINA, Jordi

El poema és com la boira, “bell teixit sense pes”: ocupa poc, però és molt profund. No té l'aparença d'una mortalla, tot i que és "humida i freda", perquè és viva, pot tenir moltes interpretacions. El poema, com la boira, amaga un arbre “amb les branques obertes”: amaga la Poesia, allò que obre les nostres finestres al món.