UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

Cireres ferides

“La pluja les ha obert”, em dius,
allargant-me una bossa plena
de cireres. N’hi ha que tenen
la pell desfeta i una mica
descarnada i bruta la polpa
com si algú les hagués unglat
per sentir-ne el pinyol. Petits,
els llavis de la llaga són
d’un or de tintura de iode.
En tasto una i és ben dolça,
tot i que el bec d’aigua de pluja
l’ha rosegat, hi ha deixat marca.
N’agafo un grapat, me les miro:
cireres ferides, malaltes,
la pintura feta malbé.
Semblen cors nafrats de colom.
I així m’han dut a la memòria
les castanyes emmascarades
obertes pel foc, la concreta
explosió dins la paella
de cul foradat que em recorda
una façana metrallada,
de pedra corcada pel plom.
I d’aquí me n’he anat a uns ulls.
Els teus, el matí d’aquell dia.
Com, aquella aigua; com, el foc,
ja els van deixar per sempre oberts.
Com, un mal foc; com, la mala aigua.
Com, els teus ulls, fruita ferida.

LLAVINA, Jordi

Com l’aigua fereix les cireres, com el tall fereix les castanyes que s’han de coure, el poema és ferit pel que diu, per la poesia que conté. Allò que fa que no exploti el poeta que té alguna cosa per dir, però es conté. Els ulls serien els de la veu poètica, ferida per la passió per la poesia, ferida per la vida convertida en vers.