Per a Montse Gironès
Aquesta Venus de Milo s'ha romput.
L'hi han mutilat el pit.
Recorda la solitud nua dels dies marcits.
Aquesta Venus li han raspat el bust.
No hi ha mugró ni massa corpòria,
i el plec de la ferida em replega els sentits.
La meva mà s'acosta al meu pit
i em traspassa la fredor de la carn de silicona.
A la forma molsosa li manca la calor,
com la Venus de Milo que no plora
perquè no pot.
PEIRÓ, Montserrat Les prunes eren verdes
La imatge de la Venus de Milo per parlar del pit tret és brutal. Amb "el plec de la ferida" es perden els sentits al mateix temps que la massa corpòria: la veu poètica es converteix en una estàtua mutilada, ja no hi sent, s'apropa la mort. "no plora/ perquè no pot", com una pedra. Hi hauria una analogia entre els sentits adormits per l'operació i l'ànima a la qual li manca calor, vida, que ja no pot ni plorar, que se sent indiferent.
Fa 1 setmana
Entrades
3 comentaris:
la veu de la impotència de vegades és molt dura i cruel.
Gràcies helena per compartir.
És ple d'imatges dures i cruels; però l'hi entenc el sentiment perfectament.
La duresa l'inspira, com sol passar.
Publica un comentari a l'entrada