Van tustar-me la raó
els encisos de rimaire.
No per més dedicació
guanyo el premi de la gràcia
dels divins, que se’n diu do...
Jo només consulto l’aire
per si el vent porta el ressò
d’esquellots o de campanes,
si s’escorre una pudor
d’estar estrets o si no para
d’arribar-me munició
i em passa afaitant la cara
sense cap compassió,
sense cap, sense captar-la.
PEDRALS, Josep. Pedra foguera. Antologia de poesia jove dels Països Catalans
Raó contra “encisos de rimaire”: allò racional, les hores de dedicació no fan millor poesia. Només allò que se’n diu do. La veu poètica consulta l’aire, la poesia que hi ha en l’ambient, que porta el ressò d’esquellots o campanes que hi són metafòricament perquè són necessàries per orientar-nos. La “pudor/ d’estar estrets”: massa junts, massa companyia, te n’alliberes amb una bona dosi de poesia. La poesia que fereix, amb “munició”, encara que només afeiti la cara, “sense cap compassió”, perquè és lliure, “sense cap, sense captar-la” (joc de paraules triple): de nou el rebuig de la raó, de l’intel·lecte. La poesia es fa amb el cor, i surt com aquest joc de paraules, sense buscar-la, sense ser conscient que l’has trobat.
Fa 1 setmana
Entrades
2 comentaris:
Gràcies Helena. Jo també crec que la poesia, com tu dius es fa en el cor. Suposa tot un acte d'alliberació de l'ànima, tot i que de vegades amaga tant com diu, juga amb les paraules per expressar sentiments, però intenta que tampoc no es converteixen en una revelació de sentiments secrets publicats als quatre vents.
La poesia es una forma de vida i d'entendre el món. Es porta dins, esperant el millor moment per a sortir, siga en forma de comentari, com tu fas quan la interpretes, o en forma d'identificació personal quan fem nostres els seus versos en interioritzar-la o quan s'escriu.
Crec que és un luxe sense el qual no podriem viure moltes persones, entre elles, tu i jo.
Una abraçada
La poesia es tot una mica. Es un tema recurrent a les discusions que tenim. Ens podem alliberar moltissim a traves de l'us de certes cadenes, de certes cotilles, de l'autorepresio, d'algun "no" molt i molt sever. El que s'ha d'anar en compte es en que aquests "no", no acabin sent mes improtants que el que cor te per dir. Les imposicions (ja siguin autoimposicions com l'exigencia dels diversos generes poetics, rimes, ritmes, etc) no deixen de ser convencions que si existeixen es per alguna cosa. De vegades la intuicio ens duu a decidir que em d'escollir aquesta mascar o aquell corse. Pero el cor ha de ser el que al capdavall ha de manar. Ell ha de ser la força que ens guii. I de vegades el cor s'ha d'imposar i dir "mira noi, ja ho se que aquesta sil·laba no quadra, pero el que t'estic dictant es massa ple de veritat i es massa urgent que ho aboquis al paper (o a la pantalla) per tornar-ho al calaix, perque no esta d'acord amb el teu estil, amb els teus "no", allo que esperen de tu els teus lectors, o tu mateix. Cal ser valent tant per seguir el propi cami com per variar-lo quan aquest ho reclama.
La veritat, la puresa, s'amaga de vegades en els llocs mes insospitats de la nostra propia anima.
(perdoneu la manca d'accents, continuo sense arreglar el problema tecnic del teclat)
Publica un comentari a l'entrada