Quan l'illa fou un punt
la mar em va obrir els braços.
PORTEROS I LIROZ, Helena
Quan has aconseguit allò més local, aconsegueixes el més universal. L’illa podria ser la mateixa poesia, en un poema petit com aquest, que, com tot bon poema, prova de dir el màxim de coses amb el mínim de paraules. Vist d’una altra manera, quan et concentres en allò concret, en els sentits, en la mètrica, per exemple, de rebot et ve la mar, allò immaterial, les alegries venen on menys te les esperes.
Extensió
-
El teu món interior,
en les parets de la cambra on escrius,
en la mirada d'una fotografia,
en una peça de roba que t'estimes,
en cada vers que has entès...
Fa 1 setmana
5 comentaris:
Poema o frase. En qualsevol cas, brillant, en la forma i el contingut: bellíssima imatge i una veritat com un puny, tot alhora.
I res puc afegri al teu comentari, Helena. El trobo tan inspirat i concís també que no sé que més dir.
Quan comences a veure l'ombra d'on vols arribar tens més ànim i força per aconseguir-ho perquè saps que estàs en el camí adequat.
Quan escapes d'allò concret i conegut ( l'illa), la mar t'obri un gran espai per on solcar noves rutes i descobrir grans tresor que escapen de la quotidiana materialitat per a convertir-se en nous horitzons per explorar que fan que l'illa d'abans esdevinga un punt insignificant.
Abosultament encertadíssima l`última frase, les alegries apleguen en el moment menys inesperat i de vegades de qui menys t`ho esperes.
Gràcies a tots!
Florenci: el comentari és concís i el poema encara ho és més.
Lolita: això de l'ombra m'ha arribat.
Joana: tu sí que has sortit per on no m'esperava.
Estonetes: el poema era inesperat, oi?
Publica un comentari a l'entrada