Tarot de Folgueroles_14 La Temprança

Cauran al sac de l’oblit les hores de badocar.
M’han captivat l’un i les altres selfies,
la bellesa de la noia que lluïa solitària
vanitat davant la mirada de la càmera.
En el retrat deixem reflectida la imatge
més real i íntima de nosaltres mateixos.
Per més que es trasbalsi el punt de mira
no enganyarem ni la murrieria del gat,
ni seran menys frugals els pètals d’una rosa,
ni ets, ni deixes de ser, per més ganyotes
que inventis entre el qui mira i qui mires.
La vida flueix mentre es decanta el vi,
el gest i la paraula, amb l’encant dels dies
que fugen, al no-res, dels fulls de calendari.
Ni en nombre, ni amb la manera, ni amb ales d’àngel,
ni tothom com ara, però, qui més qui menys
ha volgut deixar el seu fat al pas del temps.

Velázquez va sortir emmirallat a las Meninas
i ara penja per la pols dels segles al museu.
La meva vanitat és a les fosques, descolorida,
qui ho sap, si d’alguna capsa de retrats,
potser el temps de l’oblit n’obri la festa.

Sobre la il·lustració: “Transformació, harmonia, conciliació, yin i yang, moderació, serenitat, adaptació, estabilitat, renovació.

Una lliçó de vida és el camí del mig, entre l’atreviment i la prudència, el seny i la rauxa”.

És força evident que la pintura vol representar el terme mig que s’aconsegueix anant d’un costat a l’altre.

Sobre el poema: Com que sabem que el poeta Gabriel Salvans ha estat fotògraf abans que poeta, entenem perquè parla tant de fotografia en aquest poema. La connexió amb el “sac” del poema anterior amb “al sac de l’oblit” és molt ben trobada.

La noia davant “la mirada d’una càmera”, o sigui, la seva pròpia mirada reflectida en el fotògraf, com el “Des dels teus ulls de noia un noi em mira” a L’alumna de Margarit dins Edat roja.

No “seran menys frugals els pètals d’una rosa”, perquè són més moderats en bellesa que una rosa sencera, “ni ets, ni deixes de ser, per més ganyotes que inventis”, perquè no pots enganyar la càmera, “que reflecteix “la imatge “més real i íntima de nosaltres mateixos”.

“La vida flueix mentre es decanta el vi, el gest i la paraula”, o sigui, possiblement el pas de la fotografia a la poesia, de l’acció a aquesta paraula. Els dies “que fugen, al no-res, dels fulls de calendari” fan pensar en el poemari del Gabriel Un poema per a cada dia de l’any.

Margarit de nou: aquest “Velázquez va sortir emmirallat a la meninas/ i ara penja per la pols dels segles al museu”, fa pensar en “Malgrat dugui el seu nom algun carrer,/ només l'oblit poden endur-se els morts”, dins Edat roja també. La vanitat “a les fosques, descolorida”, potser reviurà amb el temps, malgrat tot, obrint-ne “la festa” que sol haver estat el passat.