Tarot de Folgueroles VIII_ La justícia

El poder no demana a la poesia,

la poesia és qui dona veu als poetes.

Escolto feinejar els paletes mentre el gat

badoca tot mirant les tórtores com canten.

Jo mandrejo i escolto els sorolls d’uns i altres,

indiferent, també a la contaminació

de notícies sobre la injustícia humana,

als mercantilismes d’uns i altres, la ignorància,

la falsedat de la guerra que mata

a molts en benefici de pocs. A la carn

que penja i despenja de filats fronterers

en busca de l’equilibri, l’harmonia, l’honor.

El dia és rúfol, però no sap ni ploure.

Voldríem i hauríem de ser molts els qui

volguéssim veure ploure amb la roba estesa,

i d’això la justícia no en sap, ni en vol.

Tot i que a vegades se l’espera.

Tot el que es mulla s’eixuga, li costa molt,

però, eixugar el dolor infrigit.

No tot són rialles a la vida dels qui van a cavall,

penso, i no sé si pensar, ara que hem ensenyat

a tants a fer-ho, si sabrem on ens cauran les cendres.

Sobre la il·lustració: “Ordre, estabilitat, equilibri, autoritat. Raó, llei, rigor, procés, virtut, mètode.

La llei de la gravetat és una constant sobre tot el planeta, i tot l’univers, ja que tot esser no existiria sinó es en virtut de la llei a la qual estant sotmesos”.

Aquesta pintura amb un clau penjant en forma de pèndol fa pensar en la llei del pèndol, i per metonímia en la justícia. La llei del pèndol que fa passar de la prosperitat a la crisi. Un clau que parlaria de la duresa de la justícia.

Sobre el poema: Tot i que el poeta és l’ànima de la societat, que diu Jaume Plensa, la poesia no té res a veure amb el poder, i té sentit per ella sola. Les “notícies sobre la injustícia humana” per desgràcia són constants. Hi ha una correspondència entre “la carn que penja i despenja de filats fronteres”, la dels immigrants, amb “la roba estesa” d’allò que no és convenient de parlar-ne. Una roba estesa on sempre plou sobre mullat.

“Tot el que es mulla s’eixuga”, en un sentit físic, però el “dolor infringit” mentalment no s’eixuga tan ràpid. El dels presos polítics, per exemple. Però “No tot són rialles a la vida dels que van a cavall”, no sabem qui acabarà patint més, on cauran les cendres dels derrotats al final.