Tarot de Folgueroles XX_ El Judici

 

Pot ser una tarda qualsevol que el gat

vingui a fer-me memòria que hi és.

Sovint m’abstrec en les meves cabòries.

I ara que les tardes fan olor de castanyes

i fosqueja d’hora, tot convida a somiar

sota l’escalfor d’una manta, en el jo

més profund, valorar qui sóc, què sóc, on sóc.

Què cal saber en el temps del pas del temps.

Que el riu dels dies no es detura.

Ara, el tinc palplantat davant meu, escodrinya.

Mentre, intento reflectir reflexions i vivències,

nu, desxifrar entre ombres i silencis, misteris

més enllà de la tomba. No, no. No vull esborrar

rastres, més que res trobar-ne en el camí fet.

Emmirallar-me en el poema, sense mans.

Que el jeroglífic és prou complicat,

tant, com mirar al mar esbraveït des d’una via ferrada.

Voldria robar bellesa a la vida, al paisatge,

a l’amistat i deixar-ne constància

en el temps i en la paraula i compartir

amor i sofriment i saber-me honest.

No cal que els déus hi diguin res, tenen prou feina.

Sobre la il·lustració: “Renovació, retorn, autodestrucció, renaixement, metamorfosi vital, cicles vitals de la terra, regeneració, llibertat, estabilitat energètica.

Hem començat un camí sense retorn que ens passarà comptes, és possible que el destí de la vida intel·ligent sigui el d’un progres inevitable que ens portarà al col·lapse ja iniciat, hi ha una futura extinció d’aquests animals insatisfets?”.

En un judici cal que tots els elements d’un trencaclosques encaixin.  Els de l’acusat i els de l’acusador.

Sobre el poema: Aquest  abstreure’s en les cabòries una tarda de tardor, tan fosca, permet de fer poesia,  sent conscient del pas del temps. Sense  voler esborrar el passat, sinó  aprendre d’ell. Projectant-se en el poema, sense mans,  quan ja s’ha escrit, perquè els bons poemes no s’esgoten mai.

“Que el jeroglífic ja és prou complicat”, i l’home té tanta por de les forces desencadenades com de la presó, el “mar esbraveït”  i la “via ferrada”.

Aquest final: “Voldria robar bellesa a la vida, al paisatge,/ a l’amistat “ és bell per si sol. I això alhora va acompanyat d’un altre lladre o paràsit, el de  l’intèrpret sobre tot allò que la veu poètica ha inclòs en el poema.