La lluna ha fugit del sol de migdia
i el murmuri de les ones jugava
amb la sorra de la platja de Tamariu,
el camió, i la imaginació del nen
que no s’ha torbat quan ha passat la noia
bellugant el cul de les calces a la regatera.
L’altruisme de la mirada ha fet
possible una breu felicitat terrenal.
Sincerament, el cul de la noia
m’ha distret del joc, de l’infant entossudit
a enfonsar el camió endins ben endins del sorral.
És subtil i enigmàtic el paradís del gat.
El camí m’ha dut amb l’amic i la conversa
a cala Pedrosa. Fruir de les petites coses
agombola el bategar del cor.
Si som capaços d’acceptar la vida
tal com ve, també és possible escoltar el cant de la sirena.
Solitària, bull una remor de pensaments
mentre es barregen les gotes d’aigua de mar
amb les gotes d’aigua de pluja. L’impuls m’ha fet quedar
sol sota el sol, surant com una barca. Plou un xic
a la platja de Tamariu un divendres a la tarda.
Sobre la il·lustració: “Concòrdia, joia, amistat, influencia, atracció, amor, salut, rigor, bellesa, primordial, amistat, constància.
El pare de tota vida, font de energia, llum i escalfor, guia a seguir”.
El sol de la infantesa, que deia Machado, amb la maduresa perd lluminositat, però continua sent primordial.
Sobre el poema: Hi ha una sèrie d’idees, dicotomies, relacionades, entrelligades en aquest poema. La lluna de la poesia s’ha apartat del sol de la realitat en ple migdia. Les petites coses agombolen el cor. Si acceptem les coses com venen, si som realistes, també podem somniar, “escoltar el cant de la sirena”. Les gotes d’aigua del mar es barregen amb les de la pluja, són mar i cel alhora. I, el joc de paraules “sol sota el sol, surant com una barca” és una cosa molt gran i una de molt petita, solitària. Com la “vela en el mar blau” de Carner.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada