Tarot de Folgueroles XVII_L'estel

 

 

Quan els ulls miren l’estrella i l’estrella mira

els ulls, es para el temps i flueix al fil

de la mirada energia entre l’espai i el pensament,

el tot i el res, llum i foscor, paraula i desig

alhora. No passa res en va i hi ha màgia

en l’instant en què passat i present s’ajunten.

Si passem de puntetes per la vida

passarà la vida rere el Vel de Maia.

T’has d’arrelar fort a la terra perquè les branques

s’alcin al cel, i adonar-te que el pot petit és,

dessota la immensitat de l’univers, un més

en la grandesa que ens aclapara el ser i el som.

I som d’on som, i cal cantar-ho i dir-ho,

que no cal voler ser d’allà quan som d’aquí,

que el gat sap del lloc on mirar la lluna.

Que la intenció no substitueix l’aptitud

i la felicitat és un miratge passatger.

 

I tant, que ens cal mirar al cel estrellat!

tant com al fons dels ulls de qui t’estimes,

que si per un instant es para el temps

cal que siguis allà on és allò que cerques.

Que la inspiració no ve sola ni en la nit més fosca.

Sobre la il·lustració: La  Resistència en diu “Revelació, guia, harmonia, plenitud, confiança, intuïció, esperança, bellesa, naturisme, bons sentiments, sensibilitat, enigma, amor.

El viatge vital sempre el farem acompanyats de les llumeneres que ens marcant la nostra ínfima condició, prenen consciencia de la nostre existència”.

El naturisme seria en el verd de la pintura, l’amor en el vermell. L’enigma en el fet que és un quadre abstracte. Com enigmàtics són els estels al cel, inabastables.

Sobre el poema: quan “els ulls miren l’estrella i l’estrella mira els ulls” seria el moment de l’enamorament, com la lluna amb el sol i el sol amb la lluna, com una cosa molt gran com un estel però petit en la distància, i petit en l’ull que el mira. Aquest “es para el temps” és una imatge preciosa, que parla d’aquell instant que es recorda per sempre. Sobre “l’espai i el pensament, el tot i el res, llum i foscor, paraula i desig alhora, “, són dicotomies que parlarien de l’ambivalència, del fet que s’estima de manera dual. “No passa res en va” , ni aquest poema és en va. Quan instant i present s’ajunten és màgic, perquè el retorn del passat sempre ho és, tot i que pot ser dolorós. Passar de puntetes de la vida és el fracàs de no arriscar-se, de viure només d’il·lusions, sense sortir de la caverna, sense arrelar-se per donar fruits. El pot petit “dessota la immensitat de l’univers” seria el de la poesia.

“Que la intenció no substitueix l’aptitud” , fa pensar en Quod natura non dat, Salmantica non præstat, això pot ser veritat igual que “la felicitat és un miratge passatger”, que és el punt de vista realista. I no té per què ser veritat. Igual que, contràriament al darrer vers, la millor inspiració és la que ve sola, quan no la cerques, i prové de l’inconscient, de “la nit més fosca”.