Prou feina he tingut des del gener estant,
que vaig mirar la lluna al cel de Folgueroles,
per arribar fins aquest Estiuet de Sant Martí.
A l’any passat hi tinc els setanta anys i mitja
vida compartida al costat de la Carme. Mai més
tornarà aquell somriure, però quedarà sempre
reflectit per l’eternitat. Venim amb poc,
marxem amb res, a la darrera butxaca només hi queda
allò que hem sigut. Sé que faig via cap a la vida eterna.
Ara que estic sotmès als versos del “Retour d’âge”
com diu en Pla. Buscaré en el poema el camí
de la plenitud cap al sender de les paraules.
Que el joc amb el món i el foc del mots encenguin la flama,
a cada cim que vull trepitjar, a tantes taules
que vull compartir, en tots els ulls clars
on pugui aturar la vida i pensar en la mort,
amb un somriure a flor de llavi.
En cada ratlla de vers que escric, hi surt,
hi penja, el reflex furtiu d’un raig de llum
que s’ha filtrat per l’objectiu de la càmera.
Sóc, doncs, encabit al món d’una fotografia
mirant al cel el vol d’una mosca que encalça el gat.
Sobre la il·lustració: “Principi, perfecció, vida futura, amor, etern femení, ou còsmic, inspiració, retorn vital, gran fortuna, creativitat.
Després d’una hecatombe, caldrà torna esperar que l’univers torni a sembrar la vida al fons de la mar i de recomençar de bell nou tot el procés vital, com si res hagués passat”.
L’ou fa pensar en què és primer, l’ou o la gallina a l’univers. En com va començar tot.
Sobre el poema: En aquest poema final parla de la seva parella absent, la Carme, amb un somriure seu que no tornarà com no sigui en una fotografia, o indirectament en un poema com aquest. Que “a la darrera butxaca només hi queda/ allò que hem sigut”, a banda de parlar de la importància d’anar del tenir al ser, em recorda un fragment del Gabriel dins Un poema per a cada dia de l’any, en què diu que porta sempre el seu amor amb ell, com el mocador dins la butxaca que sempre l’acompanya.
Diu que està sotmès als versos del “Retour d’âge”, del canvi de vida. Que vol que s’encengui la flama de la poesia, en els cims, la companyia, “en tots els ulls clars”, el que seria una metonímia per parlar de veure-hi clar. Amb optimisme.
En cada poema hi ha el “reflex furtiu”, el que s’ha infiltrat sense demanar permís, com el de la llum en alguna fotografia seva. Un bon final, aquest.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada