UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dilluns, 25 d’octubre del 2010

No era lluny ni difícil

Ha arribat aquest temps
que la vida perduda no fa mal,
que la luxúria és un llum inútil
i l’enveja s’oblida. És un temps
de pèrdues prudents i necessàries,
no és un temps d’arribar, sinó d’anar-se’n.
És ara quan l’amor
coincideix a la fi amb la intel·ligència.
No era lluny ni difícil.
És un temps que només em deixa l’horitzó
com a mesura de la soledat.
El temps de la tristesa protectora.

MARGARIT, Joan No era lluny ni difícil

La vida perduda, el sol de la infantesa que deia Machado, no fa mal a l’edat de la veu poètica, perquè tens la lluna de la poesia. “la luxúria és un llum inútil”: sempre ho ha estat. Les “pèrdues prudents i necessàries” són els oblits de certs amors, és un temps “d’anar-se’n”, de desprendre’s del passat, amb deseiximent. És ara que l’amor s’ha desprès del cos, i “coincideix a la fi amb la intel·ligència”. “Pensa que la gran joia/ que t’il·lusiona/ és ben a prop”, deia la cançó d’un anunci fa bastants anys: “No era lluny ni difícil” de trobar l’equilibri, amb “l’horitzó/ com a mesura de la soledat”, el que li resta de vida que el fa ser conscient del que té. Margarit no és com un altre poeta català que es considera “molt feliç”. La tristesa és la mateixa poesia, que el protegeix de la vida, de les aparences, de les quals sempre n’ha fugit. És un poema esplèndid d’un poeta que es coneix ell mateix després dels anys, com explica en una filmació.

6 comentaris:

kweilan ha dit...

Aquest poema és un regal.

lolita lagarto ha dit...

francament insuperable...

"que la vida perduda no fa mal" m'ha evocat també l'acceptació d'un present, d'un temps sense retorn..
com bé dius, la soledat, l'horitzó.. el que li resta de vida que li fa ser conscient del que té..
fantàstic tot, poesia i comentari!

Joana ha dit...

Un poema que commou pel gran conformisme que conté.

Moltes gràcies Helena, pel poema, per la teua anàlisi i per la resta de sorpreses rebudes!!!

Helena Bonals ha dit...

Joana: sí i no. És conformista segons com, però segueix estant contra les aparences de la vida, amb la tristesa, i aquesta lucidesa no ho és, de conformista.

Kweilan i Lolita, gràcies per donar la vostra opinió amb un poeta com aquest.

Anònim ha dit...

Bellesa per transmetre el que hom contempla abocat al precipici de la vellesa.

Helena Bonals ha dit...

La vellesa tan connectada amb la infantesa, anònim.