Èxtasi
No sóc res més
que el besllum
del foc endins:
terra i sang
fonen l’hora
de l’única
veritat.
XIRINACS, Olga Llençol de noces dins Óssa major
Tant la persona com el poema no són més que “el besllum/ del foc endins”, només deixen entreveure l’interior. La terra, el cos; la sang, el cor: les dues s’entremesclen en “l’única/ veritat” (l’art és allò pretès però veritable alhora), en l’èxtasi de la creació, la idea. El poema és com un eslògan que ens introdueix a un determinat producte de l’esperit, molt més extens i important que no semblaria.
Fa 1 setmana
Entrades
4 comentaris:
Sensació d’insignificança, davant la magnitud del foc resta sols el besllum que deixa entreveure la flama molt subtilment. Resignació a més pel fet de saber que allò realment important, l’essència de la vida, el descobriment de l’única veritat quedarà convertit en terra i sang.
Tot s’escapa, tot se’n va.
M'agrada, i com sempre el teu anàlisi és talentós.
És la brevetat, el poc que dura l'èxtasi. De l'esforç que comporta arribar-hi i l'alt preu per tenir-lo tan poc. Però val la pena.
Joana:
O vist des d'un altre cantó, tot passa, tot queda. És millor la teva idea del que és la terra i la sang que la meva.
Gemma:
Els teus comentaris "fonen l'hora de l'única veritat".
Alyebard:
Això que dius és el que passa sobretot amb el menjar. L'èxtasi d'un poema pot durar una mica més. I és veritat que val la pena.
Publica un comentari a l'entrada