UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

divendres, 30 de juliol de 2010

A tu, poema

Veu que viatja
per l'escriptura, la infantesa,
l'amor i el desamor,
per la pedra dubtosa,
la lluna de creixent incertesa,
o la boirina d'entelada transparència.
Plor que s'ofega,
recreant-se en el llenguatge.
Lluita constant
que trenca el silenci.
Tot això, ets tu,
lletra o poema.

Joana dins El bosc dels somnis

Un dels tres temes fonamentals de la poesia, segons Jordi Julià: l’amor, la vida i la mort i la poesia en ella mateixa (aquest darrer el cas d’aquest poema). La veu poètica viatja per l’escriptura, o sigui, aconsegueix de dir alguna cosa gràcies a ella, i gràcies a la seva infantesa, perquè “l’home és el que queda del nen”, que deia Ana María Matute. Viatja per una pedra dubtosa (que no és compacta com semblaria, sinó plena de misteri), “lluna de creixent incertesa” (un quart creixent, no lluna plena encara), en definitiva: “la boirina d’entelada transparència” que són sempre els versos, l’opacitat, la transitivitat a través de la qual es veu el món amb el poema. El “Plor que s’ofega”: el dolor que es venç amb la poesia, a través del llenguatge, en una “lluita constant”. Tot el poema és una reflexió sobre el poema i pel poema que tantes alegries produeix al capdavall.

6 comentaris:

Joana ha dit...

Mil gràcies Helena, m'agrada molt la teua reflexió. Acompanya molt bé al poema. Puc posar-la al bosc, en el post, amb un enllaç a la teua pàgina? M'agradaria compartir-lo amb tu allí també!!!
Una abraçada poètica.

Florenci Salesas ha dit...

Poema magnífic. A la "Lluita constant" i veig ecos del Raimon quan diu "lluita callada i constant". Això, aplicat al poema, adquireix una nova dimensió.

El comentari de l'Helena el trobo especialment brillant, avui. Entre la relació a l'Ana María Matute i com desgrana (sense trencar) tota la fenomenologia astronòmica m'ha arribat molt.

Bravo Helena!

Joana ha dit...

Helena, ja l'he passat, no m'he pogut esperar a la teua resposta. Supose que no et molestarà gens ni mica.
Gràcies Florenci per la teua valoració.

Helena Bonals ha dit...

"La passió no demana permís allà on té dret de pas" (Forster). És clar que sí Joana!

la Teresa ha dit...

M'han agradat molt el poema i el comentari de l'Helena. Reflecteix molt bé aquesta lluita constant contra el silenci que és la poesia. Us felicito a totes dues!

Helena Bonals ha dit...

Gràcies Teresa pel teu comentari valuós.