UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dimecres, 7 de juliol de 2010

No ho sabrem mai i serà l’últim,
aquell, no encara escrit.
Deixarem, signe incert,
potser només una paraula sola
o un ritme insinuat a penes
com un batec de persiana
sobre balcons d’estiu.
No arribarà a ser mai,
però hi haurà un silenci
per sempre d’ell, una blancor interdita
gelosament a mans estranyes.
I qui sap on, en una terra humida,
el tremolós senyal d’un dit anònim.

BENGUEREL, Xavier L'altre

Mai no se’n sap prou. El millor poema serà “l’últim,/ aquell, no encara escrit”. Restarà per la posteritat a penes una paraula solta, o un ritme del poema que protegeix del calor del sol, del dia, de la vida, com una persiana. El silenci del poema no escrit ni recitat, que com que “No arribarà a ser mai”, no serà de ningú més que d’ell. El qual li servirà per deslliurar-se, encara que no serveixi per alliberar algú altre. Serà potser com a molt “el tremolós senyal d’un dit anònim” en “terra humida”: una cosa terrenal, que serà esborrada amb facilitat. La modèstia de l’ull poètic és important. La lucidesa també: la poesia no té fi ni límits més enllà dels del marc del llenguatge des d'on es projecta.

4 comentaris:

Joana ha dit...

M'encanta la teua interpretació.
El millor poema és la vida., la que volem, la que imaginem, més que no pas la que tenim. Si aconseguirem fer de la vida poesia i de la poesia vida el cicle es retroalimentaria i tot seria tan fàcil!
Vodria escriure un poema que mai fos llegit, llegir la vida sense estrofes, experimentar els versos, el ritme, la múica, omplir la vida de poesia sense paraules que envolcallen somnis, sense ritmes que confien secrets, sense la por d'esperimentar-la, viure-la, sentir-la...
Difícil, no?

Helena Bonals ha dit...

Molt bo aquest comentari poètic d'un poema, Joana! Els poemes a vegades proven d'entendre, són interpretacions, i els comentaris són poesia també a voltes, com tu voldries que funcionessin la poesia i la vida.

Llegir i escriure sense límits, experimentar la vida sense por. Però el fet que no tenim tot el temps que volem, l'anar contra corrent, en el fons ajuda.

lolita lagarto ha dit...

el poema que no arribarà a ser mai pot ser també el que ens permet avançar i intentar escriure una vegada i altra, el silenci ens guia.

Els teus comentaris sobre els poemes sí que ens arriben.... per sort!!

Helena Bonals ha dit...

Moltes gràcies per estar al peu del canyó, el meu i el vostre.