Sóc més ample que el prec
adreçat a ponent, a l’hora incerta
que els arços punxen núvols
amb misteris de fusta
carn i ossos.
Depenc de cos i pedra
i les arrels se’m nuen al cervell.
És axí que el meu vol
esdevé lacerant fins al traspàs.
No tastaré la lluna
amb somnis freds, però les dents trossegen
el meu cos tot obert
al sol profund.
XIRINACS, Olga Óssa Major, Llençol de noces
El dia va més enllà de la posta de sol, a la qual es prega que el dia torni, les arrels es “nuen al cervell”, com si fossin branques, la sortida del sol és lligada a la posta, igual com “carn i ossos” o “cos i pedra”. El vol del dia “esdevé lacerant”, dolorós, “fins al traspàs” del dia a la nit: la vida és dura però fascinant alhora, que diu Margarit. No sobreviurà “en somnis freds”, de nit, però té molta vida per endavant, sota un “sol profund”.
Fa 1 setmana
Entrades
2 comentaris:
Helena, gràcies per descobrir-me a l'Olga.
Els poemes d'Olga sempre són fantàstics i amb les teues interpretacions encara semblen millor.
una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada