El vent brama i salta el tendal,
s’enfosqueix el vespre abans d’hora
i peta furiosa l’aigua al vidre
espantant somnis de metall.
Tremola el món de fora
i les orenetes busquen recer
al caliu dels nostres ulls que es miren.
TIBAU, Jesús Ma. A la barana dels teus dits (39)
Ja pot enfonsar-se el món, que el seu amor no varia, fins i tot és un refugi pels que no en tenen, un referent, reflectit en la seva poesia. Hi ha la idea ben trobada que les orenetes emigren de la fredor al caliu dels seus ulls. El lector que no coneix o no recorda l’amor, també en participa, de la seva llum. Tot plegat, enveja sana.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Entrades
4 comentaris:
La mirada de vegades transmet més que les paraules i fins i tot les oronetes saben busacar-la. El contrast entre la foscor de l'exterior i el caliu de la mirada és un recurs molt ben aconseguit per a resaltar la calidesa de l'amor expressada de forma metonímica a partir d'uns ulls que per extensió fan referència a la parella i al sentiment amorós que manifesten. Les oronetes i nosaltres els lectors en som testics i ens refugiem en la lectura del poema i en el caliu que despren.
Gràcies, Helena, gràcies Jesús M.
Gràcies, Joana! Amb aquest poeta sempre t'hi llueixes.
gràcies número n (he perdut el compte) per a totes dues
Quines troballes que em descobreixes, la pila de lectura pendent s'està fent enorme. No donarà l'estiu per acabar-la. Gràcies.
Publica un comentari a l'entrada