UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

diumenge, 25 de juliol de 2010

¿Què hi ha, darrera meu, d’ossos perduts,
fins arribar a les coves de la carn,
nodrits de tants de núvols i llavors,
i vols d’ales trencades,
i mans aparellades,
que han obtingut el goig
dels cossos de la terra?

XIRINACS, Olga Óssa Major, Llençol de noces

La veu poètica prova de recordar què hi ha darrere seu, en el passat: ossos perduts, allò més abstracte, immaterial, que arribaren “a les coves de la carn”, la caverna de l’ànima en termes de Plató. Ossos nodrits de núvols (somnis), i llavors (arrelament), fets de “vols d’ales trencades”, les de l’ésser humà, fràgil per definició. Ossos fets de “mans aparellades”, allò que simbolitza la unió entre dues persones. Aquests ossos han “obtingut el goig/ dels cossos de la terra”, en un joc de paraules molt brillant. Què en queda dels cossos més enllà dels ossos, preguntaria. Què en queda del passat més enllà del que trobem en la poesia, afegeixo jo.

3 comentaris:

Joana ha dit...

Una reflexió molt bona, Helena. M'agrada molt el significat que li dónes al poema.
una abraçada

Olga Xirinacs ha dit...

Hola, Helena. Moltes gràcies pel teu estudi del meu poema. Volia fer el viatge enrere en el temps, fins retrobar aquella primera cèl·lula d'on vam sortir. Ja ho vaig fer també a "Al meu cap una llosa". Cal molta concentració i imaginar-te generacions d'avantpassats...fins al no-res.
Reconec que el poema potser és una mica hermètic, però el llibre va guanyar la Flor Naturals dels Jocs de Barcelona, en una festa solemníssima.
Ara n'he acabat un de nou, també de poemes, on m'he anat obrint més, com ja en les últimes èpoques. No volia escriure més després d'Óssa Major, perquè em semblava que tota jo era dins del llibre aquell i em vaig deprimir. Però l'editor tenia fe i em va impulsar a escriure. En efecte, els poemes nous, encara que ho digui jo mateixa (no tinc àvia) són molt plens i amples.
Gràcies, Helena.

Helena Bonals ha dit...

Olga:

T'he de dir que noto una diferència entre aquests darrers poemes i els anteriors: són menys hermètics.

Sort que has continuat fent poemes, una és artista fins l'últim moment.

Vaig lenta, però ja m'agradaria de llegir els últims, potser faré un salt temporal per retornar a "aquella primera ceèl.lula d'on vam sortir".