Com aquella navalla desitjada d’infant,
de fulles desplegables i bell mànec vermell,
amb el seu nom gravat. Ha anat creuant els anys
perseguint-la entre somnis: fines fletxes de faig
o talles d’animals en fusta de noguera,
el nus antic d’un cedre, la sang d’un cos primer.
De gran, n’esmola el tall, guanyat en la memòria
on abat les malures que embosquen els records.
RAFART, Susanna Pou de glaç dins Imparables. Una antologia
La navalla com a símbol de la poesia, que fereix, que es clava. Ja la desitjava d’infant el protagonista del poema, quan encara no en sabia el significat. L’ha anat somniant entre fustes tallades, o ferides possibles de ganivet. Ara, en la maduresa, “n’esmola el tall”, de la poesia, la qual prové del record bàsicament, i aquesta poesia li serveix per abatre “les malures que embosquen els records”, o sigui, per preservar la memòria, tot allò que no té preu.
Fa 1 setmana
Entrades
2 comentaris:
Gràcies, Helena. La poesia sempre és un reclam per on deixar sortir tot allò que hem guardat al calaix de la memòria.
No coneixia aquesta poeta...un poema molt bo al meu modest parer...gràcies per fer-nos-la conèixer!
Publica un comentari a l'entrada