A tu, poema

Veu que viatja
per l'escriptura, la infantesa,
l'amor i el desamor,
per la pedra dubtosa,
la lluna de creixent incertesa,
o la boirina d'entelada transparència.
Plor que s'ofega,
recreant-se en el llenguatge.
Lluita constant
que trenca el silenci.
Tot això, ets tu,
lletra o poema.

Joana dins El bosc dels somnis

Un dels tres temes fonamentals de la poesia, segons Jordi Julià: l’amor, la vida i la mort i la poesia en ella mateixa (aquest darrer el cas d’aquest poema). La veu poètica viatja per l’escriptura, o sigui, aconsegueix de dir alguna cosa gràcies a ella, i gràcies a la seva infantesa, perquè “l’home és el que queda del nen”, que deia Ana María Matute. Viatja per una pedra dubtosa (que no és compacta com semblaria, sinó plena de misteri), “lluna de creixent incertesa” (un quart creixent, no lluna plena encara), en definitiva: “la boirina d’entelada transparència” que són sempre els versos, l’opacitat, la transitivitat a través de la qual es veu el món amb el poema. El “Plor que s’ofega”: el dolor que es venç amb la poesia, a través del llenguatge, en una “lluita constant”. Tot el poema és una reflexió sobre el poema i pel poema que tantes alegries produeix al capdavall.

Joc Interpreta'm

La Lluna ja s’ha post i les Plèiades;
És mitjanit, les hores passen.
Jec sola.


Safo

Traducció lliure d'Alyebard.

La poetessa marca el moment de l’any i l’hora del dia La Lluna ja s’ha post i les Plèiades Ens situa en el seu entorn immediat i ens confessa el seu desig no conclús, insatisfet, ardent Jec sola. Amb poques paraules la seva expressió directe i plana no és una consciència que confessi o insisteixi. Parla com sense adonar-se’n, sense proposar-se “poetitzar". La seva expressió planera es sustenta en una realitat propera que encara ens sorprèn per la seva frescor. Tot i el temps que ens separa d'ella. Parla amb primera persona del món complex i íntim de l’amor, com si fos natural que tot es reduís a aquesta incalculable veritat. Presenta el desig sola com una potència irracional, poderosa i exposa les oscil·lacions de l'ànim i la supremacia de la bellesa i el sentiment.

Alyebard

Vel del matí

El desert crema
sota l'espill de la infantesa:
Ales de papallona entre dos somnis.

BESSÓ, Pere El pou de la set que no assacia, 2005

L’espill de la infantesa reflecteix la llum de la primera etapa de la vida, el “vel del matí”. Però, darrere de la cara il·luminada de l’espill, crema el desert en què s’ha convertit pràcticament la vida en el present. La veu poètica té ales de papallona, no toca la terra, entre dos somnis, el sol i la lluna, el passat i el futur.

¿Què hi ha, darrera meu, d’ossos perduts,
fins arribar a les coves de la carn,
nodrits de tants de núvols i llavors,
i vols d’ales trencades,
i mans aparellades,
que han obtingut el goig
dels cossos de la terra?

XIRINACS, Olga Óssa Major, Llençol de noces

La veu poètica prova de recordar què hi ha darrere seu, en el passat: ossos perduts, allò més abstracte, immaterial, que arribaren “a les coves de la carn”, la caverna de l’ànima en termes de Plató. Ossos nodrits de núvols (somnis), i llavors (arrelament), fets de “vols d’ales trencades”, les de l’ésser humà, fràgil per definició. Ossos fets de “mans aparellades”, allò que simbolitza la unió entre dues persones. Aquests ossos han “obtingut el goig/ dels cossos de la terra”, en un joc de paraules molt brillant. Què en queda dels cossos més enllà dels ossos, preguntaria. Què en queda del passat més enllà del que trobem en la poesia, afegeixo jo.

El vent brama i salta el tendal,
s’enfosqueix el vespre abans d’hora
i peta furiosa l’aigua al vidre
espantant somnis de metall.
Tremola el món de fora
i les orenetes busquen recer
al caliu dels nostres ulls que es miren.

TIBAU, Jesús Ma. A la barana dels teus dits (39)

Ja pot enfonsar-se el món, que el seu amor no varia, fins i tot és un refugi pels que no en tenen, un referent, reflectit en la seva poesia. Hi ha la idea ben trobada que les orenetes emigren de la fredor al caliu dels seus ulls. El lector que no coneix o no recorda l’amor, també en participa, de la seva llum. Tot plegat, enveja sana.

Onades de Cutty Sark


Per a Antoni Jiménez, el Flaco.


Walked out this morning, don't believe what I saw
Hundred billion bottles washed up on the shore
Seems I'm not alone in being alone...
Sting & Police




Un vers ebri flota
Línia roja a l’ampolla
De l’horitzó buit

BESSÓ, Pere de Llibre dels haikus, 2010

Un vers ebri, perquè es troba en una ampolla de Cutty Sark, o sigui, per metonímia. La referència a la cançó d’Sting & Police, parlaria de la soledat del poeta, al qual moltes vegades no se li fa justícia, “l’horitzó buit” que només trenca la "Línia roja a l’ampolla", del “message in a bottle”. A vegades entendre un poema és com trobar una agulla en un paller, o un missatge en una ampolla enmig del mar.

Com aquella navalla desitjada d’infant,
de fulles desplegables i bell mànec vermell,
amb el seu nom gravat. Ha anat creuant els anys
perseguint-la entre somnis: fines fletxes de faig
o talles d’animals en fusta de noguera,
el nus antic d’un cedre, la sang d’un cos primer.
De gran, n’esmola el tall, guanyat en la memòria
on abat les malures que embosquen els records.

RAFART, Susanna Pou de glaç dins Imparables. Una antologia

La navalla com a símbol de la poesia, que fereix, que es clava. Ja la desitjava d’infant el protagonista del poema, quan encara no en sabia el significat. L’ha anat somniant entre fustes tallades, o ferides possibles de ganivet. Ara, en la maduresa, “n’esmola el tall”, de la poesia, la qual prové del record bàsicament, i aquesta poesia li serveix per abatre “les malures que embosquen els records”, o sigui, per preservar la memòria, tot allò que no té preu.

Èxtasi

No sóc res més
que el besllum
del foc endins:
terra i sang
fonen l’hora
de l’única
veritat.

XIRINACS, Olga Llençol de noces dins Óssa major

Tant la persona com el poema no són més que “el besllum/ del foc endins”, només deixen entreveure l’interior. La terra, el cos; la sang, el cor: les dues s’entremesclen en “l’única/ veritat” (l’art és allò pretès però veritable alhora), en l’èxtasi de la creació, la idea. El poema és com un eslògan que ens introdueix a un determinat producte de l’esperit, molt més extens i important que no semblaria.

169è joc literari de Tens un racó dalt del món




L'ombra et protegeix,
infant que et recolzes a la cadira,
del joc vital dels altres.

Sempre a contracorrent,
hipersensible,
la literatura pot esdevenir
el teu últim refugi.

BONALS, Helena

Escampades a la taula
dibuixen abstractes mapes, les molles,
camins il.legibles de tendresa
entre dos plats.
I presencien geloses l’art,
de vegades absent de paraules,
d’estimar-nos.

TIBAU, Jesús Ma. A la barana dels teus dits (38)

Hi ha una comparació entre el seu art d’estimar i el dibuix de les molles, abstracte en el que diu, com un mapa, com ells dos sense parlar. Les molles podrien ser com les lletres dels poemes, geloses perquè prescindeixen d'elles.“camins il·legibles de tendresa/ entre dos plats”, allò que no es pot explicar ni en aquests poemes tan bells. De totes maneres, hi ha qui té la tesi (Alberoni) que l’amor no es pot aprendre, no és un art. Hi és o no hi és, i evidentment aquí hi és.

Hi ha somnis que no estrenen mai riqueses,
cauen retuts en joies que ens aclamen
com un estrany desvetllament de l’herba
en un riu sense dany en contrades tranquil·les:
no els mata la consciència en oferir-se el dia
perquè ens prenen el cor com belles carns antigues
en olis que enfosqueixen el llenç de cels llombards.
Qui ens reconeix llavors, malats d’altres nostàlgies,
havent malmès l’espai de tanta llum precària
com inunda les coses que toquem i mengem?
Pou de glaç descobert a peu de carretera,
preserven l’avenir que haurem abandonat.

RAFART, Susanna Pou de glaç dins Imparables. Una antologia

Hi ha somnis que no són opulents, sinó més aviat continguts, “joies” tranquil·les, sense perill. No decauen en començar la vida, sinó que ens conquereixen entremesclant terra, “carns”, i “cels”. Aleshores, qui els reconeix en nosaltres, quan tota la llum que conservem és la que fa una bombeta, per exemple, i els hem oblidat? Aquests somnis són com “un pou de glaç” al peu del camí, tot preservant l’avenir, que no és més que un resultat del passat. Un pou de glaç que no seria res més que la poesia, un cop més, que conserva tant com pot el passat per a nosaltres, i el projecta al futur que semblava acabat. "A demain sur la lune", que diu la cançó d'Adamo.

No ho sabrem mai i serà l’últim,
aquell, no encara escrit.
Deixarem, signe incert,
potser només una paraula sola
o un ritme insinuat a penes
com un batec de persiana
sobre balcons d’estiu.
No arribarà a ser mai,
però hi haurà un silenci
per sempre d’ell, una blancor interdita
gelosament a mans estranyes.
I qui sap on, en una terra humida,
el tremolós senyal d’un dit anònim.

BENGUEREL, Xavier L'altre

Mai no se’n sap prou. El millor poema serà “l’últim,/ aquell, no encara escrit”. Restarà per la posteritat a penes una paraula solta, o un ritme del poema que protegeix del calor del sol, del dia, de la vida, com una persiana. El silenci del poema no escrit ni recitat, que com que “No arribarà a ser mai”, no serà de ningú més que d’ell. El qual li servirà per deslliurar-se, encara que no serveixi per alliberar algú altre. Serà potser com a molt “el tremolós senyal d’un dit anònim” en “terra humida”: una cosa terrenal, que serà esborrada amb facilitat. La modèstia de l’ull poètic és important. La lucidesa també: la poesia no té fi ni límits més enllà dels del marc del llenguatge des d'on es projecta.

Convit estiuenc del bloc Uendos, Greixets i Maremortes

El banc romàntic:
abstracció sobre blanc,
natura al fons.

BONALS, Helena

XIX

A les mans l’espill on s’encén la flaire del cos jove.
Adore el seu balbuceig.

BESSÓ, Pere Iteràncies, interferències i grafitis

L’espill seria la poesia que reflecteix la realitat, o el passat d’on ve la “flaire del cos jove”. Adora la seva timidesa d’adolescent, ara que és un poeta consagrat. La qual cosa és com estimar aquests poemes tan curts, d'alguna manera.

Sense gosar fondre’s
la neu acarona les petjades encara tendres,
perquè buscar el teu tacte és comprensible,
perquè t’envegen les ametlles.

TIBAU, Jesús Ma. A la barana dels teus dits (37)

No es fon pas la neu blanca del seu amor, “les petjades encara tendres” indicaria que són joves. Se sent molt atret per ella, que és envejada per les ametlles, les quals són recloses a la closca, cosa que no fan ells dos. D’aquí vindria “la barana dels teus dits”, les portes que s’obren de dins cap a fora.

Sóc més ample que el prec
adreçat a ponent, a l’hora incerta
que els arços punxen núvols
amb misteris de fusta
carn i ossos.
Depenc de cos i pedra
i les arrels se’m nuen al cervell.
És axí que el meu vol
esdevé lacerant fins al traspàs.

No tastaré la lluna
amb somnis freds, però les dents trossegen
el meu cos tot obert
al sol profund.

XIRINACS, Olga Óssa Major, Llençol de noces

El dia va més enllà de la posta de sol, a la qual es prega que el dia torni, les arrels es “nuen al cervell”, com si fossin branques, la sortida del sol és lligada a la posta, igual com “carn i ossos” o “cos i pedra”. El vol del dia “esdevé lacerant”, dolorós, “fins al traspàs” del dia a la nit: la vida és dura però fascinant alhora, que diu Margarit. No sobreviurà “en somnis freds”, de nit, però té molta vida per endavant, sota un “sol profund”.