I
Paisatge secret per la ventura
d’un somni meu entre secrets:
¿què d’estrany i rebel en tu em detura,
si al seu més dolç recer tu hi ets?
Tu hi ets per al meu somni, obscura,
mes tan vivent al llac dels meus sentits,
que si els meus dits penetren l’aigua pura,
et sento tota meva entre els meus dits.
Tu encara hi ets! Fessis un crit: “Desperta!”
i esvaïssis l’engany! Més no ningú
sinó jo en el camí per on deserta
a ser més somni el somni meu de tu.
BENGUEREL, Xavier Illes del somni
És molt noble un home que pensi que una dona, tot i ser seva, “no ho és ni ho serà mai”, que deia André Maurois. A la veu poètica li passa que no s’acaba de creure que el seu somni s’hagi fet realitat, ja que ella és accessible i difícil alhora. Això dels dits que “penetren l’aigua pura” és una imatge fantàstica del que és. No la perd pas per això. És, però, desertant d’ella físicament que l’estima més, que creix el somni que en té, paradoxalment. És curiós que en digui engany, de la relació física, i que en canvi en el desertar resideixi el somni.
Fa 1 setmana
Entrades
5 comentaris:
"És molt noble un home que pensi que una dona, tot i ser seva, “no ho és ni ho serà mai”,...". Aquesta és per mi la clau de les relacions humanes i les relacions que hem de tenir amb el nostre entorn. Hem de saber diferenciar el que sí que és nostre del que no ho és. Diem la nostra dona, el nostre amic, el nostre país, el nostre carrer, i fins el nostre gat. És una bella manera de dir i prou: res de tot això és nostre. El país, el carrer, l'amor estimat, fins i tot el gat es pertanyen a ells mateixos. Nosaltres només existim per estimar-los o rebutjar-los. Que ens rebutgin o ens estimen és una cosa que mai podrem exigir, que no podem donar per sobreentés i que ens hem de guanyar dia a dia. Per tant cometre l'error contrari no és una senyal d'innoblesa sinó d'estupidesa, de ceguesa, de no entendre ni un borral el que és la vida. Tu, amb el teu comentari queda clar que com a mínim el fonamental el tens clar. Bravo!
Què és nostre? moltes coses. Totes les que depenen completament de nosaltres: la nostra por, el nostre valor, la nostra misèria, els nostres actes extraordinaris, la nostra vulgaritat, la nostra excepcionalitat... Amb tot això passa el contrari. Ningú ens ho podrà prendre i quan ens morim, a veure quantes coses de les que sí eren nostres queden escampades al món, o queden oblidades al cap de quatre dies, com les nostres cendres que el vent s'endurà. Però llavors, allò, ja no serà nostre. La llavor del nostre record sí que haurà estat nostre, però el record que els altres en tinguin ja no. Pretendre controlar tot això és tan absurd com mirar d'endolcir el mar amb una capsuleta de sacarina...
Hi ha alguna cosa que es pugui guardar? Tot el que posseïm ho donaran algun dia. Els arbres donen per continuar vius, perquè guardar és posar un fi a la seva existencia.
M'encanta el poema i les reflexion són totes molt encertades. la teua, la de Florenci i la del jean pol.
Me les apunte.
Mil gràcies
Desertant d'ella físicament l'estima més..
sí que és curiós, però de fet és el que tenen els somnis, si els aconseguim en voldrem un altre, per tant la veu poètica té sort de pensar que la dona mai serà seva... és la manera de poder seguir estimant-la i somiant-la eternament.
Joan-Pol:
Quan penso en els llibres de casa que donaran quan no hi sigui m'esgarrifo.
Lolita:
N'hi ha ben bé prou que sigui ella la que deserti...
Publica un comentari a l'entrada