UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

divendres, 11 de juny de 2010

XI

Tota incertitud s’assenta a l’horitzó com sargantana
en rajola al sol.

BESSÓ, Pere Iteràncies, interferències i grafitis

La incertitud s’escau a un horitzó “que sempre s’albira i mai s’aconsegueix”, he llegit alguna vegada, de la mateixa manera com una sargantana es localitza en rajola sota el sol sobretot. És curiosa la comparació, perquè allà on hi toca el sol no hi sol haver incertitud.

7 comentaris:

lolita lagarto ha dit...

La incertitud és allò impossible de copsar, com impossible és arribar a l'horitzó,que sempre serà més enllà...
com bé dius "que sempre s'albira i mai s'aconsegueix".
També la incertitud resta immovil a l'horitzó amb la mateixa quietud que la sargantana arrapapada a la rajola.

M'ha agradat força la tria d'avui.

Joana ha dit...

Helena la comaparació de la incertitud, un nom tan abstracte amb la imatge visual i concreta de la sargantana al sol, crec que intenta transmetre la sensació de paralització, immobilitat, de restar sense moure un dit, quan ens trobem amb un gran dubte que no sabem enfrontar.
Jo crec que aquesta comparació està molt ben trobada perquè defineix molt bé la por a donar un pas equivocar, a no saber què fer,a semblar indiferent com la pobra sargantana que tan quieta pareix burlar-se del món, però en realitat no es tracta d'indiferència, sinó de la por que ens deixa petrificats, sense possibilitat d'acció.

Helena Bonals ha dit...

Estic d'acord amb la profunditat del teu comentari, Joana.

Joana ha dit...

Ah!!! Enhorabona pel guardó, ja em diràs de què es tracta.

Florenci Salesas ha dit...

Precisament ara vinc de comparar la certitud com un cocodril al sol! No havia llegit aquest poema! És justament el contrari. La sargantana al sol té un aire d'immutabilitat. És molt més original el que ha fet el senyor Bessó aquí que el que jo he dit allà. Sóna gairebé a oxymorró (o com s'escrigui tal cosa). Amb això crec que continuo comentant en la lìnia del que ha dit l'Helena.

Però la Joana ha donat un cop per la banda que jo no hi hauria caigut mai: la paralització a que ens sotmet la incertitud. I també és cert. La incertitud, estimul per a alguns esperits, o per a segons quins moments, quins estats d'ànim, és sovint, també, motiu de paràl·lisi, de terror al canvi.

A mi em venen ganes de maleir-la avui, ja us ho dic ara. Maleïda `màquina de generar angoixa...

Florenci Salesas ha dit...

Perdó, i el premi ja arribarà.

Pere Bessó ha dit...

I és que és d'envejar la tornada de la imatge d'infantesa de la sargantana quietista i metafísica rebent en rajola de fang els raigs de sol a migdia, justament quan, en acabant de l'escola, jugàvem els xiquets al carrer, abans de dinar.
És veritat algunes coses que tots haveu apuntat ací. Ja m'agradaria, a mi, en més d'una ocasió l'estat plaenter i al·lucinat de la sargantana dels meus records i de la meu nostàlgia.
De bell nou, el paradís perduts dels campets de la Barriada de Movedre...