UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dimarts, 15 de juny de 2010

22
Jo sóc el qui calla.
Des de la meva
condició de marbre,
observo tantes
transparències.

Des de la meva
condició de vidre,
espero tants
moments inevitables!

I sóc el qui calla.

FORMOSA, Feliu Al llarg de tota una impaciència. Dins Darrere el vidre.

Un poeta és més important pel que no diu que pel que diu: prova de mostrar el món al mateix temps que l’amaga. Sigui com a marbre, abstracció, sigui com a vidre, empatia, observa coses invisibles, immaterials. I espera “tants moments inevitables”: les petites alegries, els instants de felicitat, els poemes que no pot deixar d’escriure, malgrat que al capdavall la veu poètica no tingui veu. És el qui calla tot i que té molt per dir, perquè això darrer és inaferrable.

4 comentaris:

Joana ha dit...

Trobe molt encertada la teua reflexió. La identificació abstracció/marbre i vidre/transparència resulta molt original.
Tots dos materials, vidre i marbre podrien representar també la fredor i distància des de la qual observem i esperem que esdevinguen els fets inevitables sense actuar per a modificar-los.
Callem i esperem mentre el temps passa i els "moments inevitables· es produeixen.
Em costa molt entendre Formosa. Recorde que els seus haikus em feren ballar el cap, però la gimnàstica mental sempre és bona.
Gràcies Helena.

Florenci Salesas ha dit...

Quina casualitat! Justament tinc damunt la taula "Centre de gravetat" del senyor Formosa, que vaig agafar l'altre dia de la biblioteca. A mi em passa una mica com a la Joana, que em costa. Però aquest poema d'avui m'ha entrat. Imagino que han ajudat les vostres observacions.

Un poema psicològic? No li posem adjectius, va. Un poema i prou. M'agrada.

lolita lagarto ha dit...

El marbre tan fred, tan distant té la templança de la reflexió, raona i calla. El vidre és tan fràgil com el sentiment i recorda que s'hauran de viure situacions inevitables.
Trobo que l'eix de la interpretació és el que dius "un poeta és més important pel que no diu que pel que diu", em sembla la clau del poema: "I sóc el qui calla"
M'admira la teva manera de llegir.

Helena Bonals ha dit...

A mi m'admira el teu bloc, lolita, però no sempre sé què dir-hi!