UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

diumenge, 6 de juny de 2010

Si els almiralls del vent tinguessin esma
de cantar sempre el teu nom,
s’obririen finestres,
s’alçarien persianes
i plourien esperances al dol.

Del teu nom banderes foren
excuses d’estimar,
i ni ordres caldrien
i badarien himnes absorts
de la sort dels teus vespres.

TIBAU, Jesús Ma. A la barana dels teus dits (35)

El nom d’ella allibera,“s’obririen finestres”, eleva, “s’alçarien persianes” i alleugereix, “plourien esperances al dol”: és màgic per a la veu poètica. No estima perquè li obliguin: “ni ordres caldrien”, sinó pel seu carisma. El seu nom és com el nom d’una pàtria, acompanyat de banderes i himnes, igual com per a d'altres l'amor és un temple. Els seus vespres no són tristos gràcies a ella, al seu nom, que la identifica, en definitiva.

6 comentaris:

Joana ha dit...

Gràcies, Helena. Un poema amb unes hipèrboles molt ben trobades. El simple fet de pronunciar un nom, suposa la llibertat d'estimar sense cap mena de restricció.

La temàtica del poema s'obri amb un gran optimisme per tot arreu del món, no hi ha res que puga impedir que onege pel vent la força i la vitalitat de l'amor.

lolita lagarto ha dit...

M'ha semblat veure-hi un cant a l'amor que tot ho atansa, tot ho pot, fer-ne bandera del fet d'estimar seria una sort, seria preciós...

M'ha agradat molt especialment l'alliberació, l'elevació i l'alleugeriment que has interpretat de le finestres..., les persianes...i la pluja d'esperances al dol

Helena Bonals ha dit...

Gràcies a totes dues. No em costa gaire d'entendre la majoria dels poemes, a vegades a la primera, per això no valoro mai prou el que escric. I per això valoro els vostres comentaris.

Jesús M. Tibau ha dit...

gràcies a totes de nou

Alyebard ha dit...

M'han agradat tant el poema com la teva interpretació.

Florenci Salesas ha dit...

No només l'evocació del nom de la persona estimada sinó la vluntat que sigui motiu d'adoració públic. Ho entenc molt això. Qualsevol que estimi apassionadament ho entendrà. Vas pel carrer i no comprens com la gent no es llença al terra a fer reverències, en només sentir el nom que et ressona dins el cap i que et dóna vida.

Banderes, himnes, finestres que sobren... ja és això.