UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

diumenge, 13 de juny de 2010

Desequilibri

Un poeta sempre
és llegit per primera vegada.
Els ulls l'han seguit vides i vides
fins a la casa deserta. Aquí
es clouen les passes i s'obren les lectures
als espais marcats.

La llum és el rastre. Per això, el poema
dirà clau o martell, dirà
la sorpresa, el moviment
circular, la llei numerada,
l'amor dels Welses i la desaparició
que ens fa eterns. No podrà dir,
això mai,
que ja ho sabia. No pot ser
que si llegeixes recordis: qui proclama el vers
neix. En aquell moment
renuncia a les moltes ànimes
anteriors.

SAMPERE i PASSARELL, Màrius Ens trobarem a fora

Un poema “sempre/ és llegit per primera vegada”, com una cançó és escoltada. Amb el bagatge aconseguit en vides anteriors, els ulls han anat a parar a la torre d’ivori, a “la casa deserta”, que també podria ser el poema que deixa molt d’espai en blanc. Poema que és com un ventall que permet moltes interpretacions, “als espais marcats”, el nucli del ventall.

“La llum és el rastre”: el que deixa entreveure l’obra. El poema pot ser contingut o forma (“clau o martell”); de vers lliure o mètricament perfecte (“la sorpresa” o bé “la llei numerada”); “l’amor dels Welses”, dins Wagner, que fa perdre la divinitat a una protagonista, i “la desaparició/ que ens fa eterns”, la transitorietat que fa esforçar-nos.

Sigui com sigui, el poema sempre diu alguna cosa nova, et fa savi. Qui el proclama als quatre vents, es deslliura, alhora que descobreix el passat amb un nou ull. La tesi del poema, doncs, és que el lector “renuncia a les moltes ànimes anteriors”. Tot passa, i tot queda. “M’exalta el nou i m’enamora el vell”, que deia Foix.
. El desequilibri del títol es referiria al decantament per un dels dos termes que fa aquest poema, el de l'oblit del passat.

9 comentaris:

Elena ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Elena ha dit...

De les coses belles només pot sortir més bellesa, sobretot quan es posa amor en això.
M'agrada el teu poema.

Joana ha dit...

Semblen una gran contradicció els versos que diuen que no pot ser que en llegir recordem. És veritat que sempre que llegim ens evadim de la realitat i en sumergim en la lectura oblidant de manerà esporàdica els recors, però també en posem en funcionament altres que estan relacionats amb la mateixa lectura i els referents literaris que es desperten com per exemple totes les cites que has aportat de forma molt encertada a la teua anàlisi.

Helena Bonals ha dit...

Moltes gràcies, Joana i Elena. Suposo que me'l faig meu, el poema original, al mateix temps també el faig nou. A mi m'agradaria de saber llegir-lo en veu alta.

Florenci Salesas ha dit...

Aquest home em va produir una enorme impressió quan el vaig veure recitar a una festa de la poesia de Sitges. Impressionant. Una cosa per no oblidar mai.

Alyebard ha dit...

Sigui com sigui, el poema sempre diu alguna cosa nova, et fa savi. Cert, un bon poema ha de ser capaç de qüestionar-te, de remoure't per dins, fer-te més savi ja que et fa conèixer més a tu mateix. Ets genial comentat-los.

Helena Bonals ha dit...

Moltes gràcies, Alyebard, tu ets genial de dir-m'ho! Em baso en el que conec de la manera de comentar de Rosa Cabré i Jordi Malé, que admiro molt.

lolita lagarto ha dit...

Del teu comentari m'ha agradat molt especialment aquest descobrir el passat amb un nou ull, com si el poema ens fes adonar d'una realitat viscuda que encara no havíem identificat, el poeta llavors t'il·lumina..
Magnífic com sempre Sempere i magnífics com sempre els teus comentaris.

Helena Bonals ha dit...

L'has clavat, Lolita.