Un arbre
Vius entre l’aire.
De nit vas de la terra
a les estrelles.
Quan seràs mort, encara
faràs créixer una flama.
TORRES, Màrius
L’arbre seria una al·legoria del poeta, que viu “entre l’herba i els núvols”, toca de peus a terra amb les arrels per volar amb les fulles, de nit, amb la poesia. Poesia que, encara morta la veu poètica, farà “créixer una flama” encara que només sigui amb la fusta amb què és fet l’arbre, les fulles de paper literals en les que viu la poesia. És un poema rodó, funciona literalment i figuradament. I és molt lúcid també. És conscient que la seva obra allarga la seva vida una mica més, com tenir un fill per d’altres.
Fa 1 setmana
Entrades
3 comentaris:
Amb la mort generes vida. Un missatge vital, amb una imatge molt bella. Jo ara em voldria morir i que darrera meu no cresqués ni un putu misto, després de sentir lo de la sentència del Tribunal criminal aquell.
Si mors i encara fas crèixer una flama, doncs mira, endavant, però si la veu poètica es queda sense la vida que surt de l'aire o sense viatge per les estrelles, l'inspiració s'acabarà en el mateix moment o canviarà la trajectòria irremediablement.
Millor no generem vida amb la mort i continuem amb la lluita diaria.
El tema del poema és molt bonic, ara bé aplicarse'l particularment, ja n'es una altra cosa.
ÀNIMS!!!
El fet que cremi un cop mort no vol dir que no cremi d'alguna manera en vida: es pot fer una analogia amb una relació que s'acaba però reviu en la poesia un cop perduda.
Publica un comentari a l'entrada